El president del FC Barcelona, Joan Laporta, va tornar a agafar el club el març del 2021, fa poc més de quatre anys, en una situació precària. Hi va accedir no sense cometre errors, com aquella abraçada icònica a un maniquí amb la samarreta del Barça amb el 10 de Messi a qui li prometia amor etern. Un amor etern que, posteriorment, va ser impossible, i dolorós, i que va suposar l’inici d’un mandat complicat, amb un barcelonisme immers en un pessimisme desmesurat. I és que al món futbol, com a la vida o la política; no es poden prometre coses que no estan al teu abast. Però en tres anys ha aconseguit capgirar, de nou, la situació del club. Contra vent i marea i amb molta part de l’opinió pública en contra.
És veritat que l’arribada de Xavi per ocupar el lloc de Koeman va servir per guanyar una Lliga, però aquell títol no va suposar un esclat d’eufòria. El club no era capaç de recuperar aquella alegria que, per exemple, va portar Ronaldinho quan va aterrar al Camp Nou aquell estiu del 2003. Semblava que la travessia del desert duraria anys i panys, però, ves per on, el Barça, i Xavi, no van tenir altre remei que mirar a baix, al planter. Ho van fer per necessitat per la situació de penúria que vivien les arques del club, però és que al Barça sempre li ha anat bé quan ha mirat més als jugadors que surten de la base, que al mercat.
Allà va trobar amb una nova fornada de jugadors molts joves, i desacomplexats, capaços d’enamorar la culerada i l’opinió pública. Entre ells Lamine Yamal, Cubarsí, Gavi, Balde, Fermín, Marc Casadó, Gerard Martín, Marc Bernal i Hèctor Fort. També hi ha altres jugadors que havien passat per les categories inferiors i que després van marxar per tornar com Dani Olmo o Eric Garcia, o d’altres que sembla que hagin jugat al Barça des de prebenjamins com Pedri. Tots ells, amb la participació d’altres jugadors contrastats com Koundé, Rafinha i Lewandowski, entre altres, i amb la direcció impecable de Hansi Flick, han aixecat partit rere partit el públic de les seves butaques. L’afició del Barça ha patit amb ells, i també ho ha celebrat. Una simbiosi perfecta entre la grada i els jugadors que ha deixat imatges per a la posteritat com la de Casadó a Canaletes.
I més enllà de les victòries i els títols, queda la petjada d’un equip que ha reenganxat l’aficionat, ansiós de tornar a celebrar i, sobretot, a aplaudir el seu equip perquè molts són més culers que el pal de la bandera. Només calia veure com estaven els carrers el dia de la rua. El barcelonisme torna a brivar i se sent orgullós dels seus jugadors. I tot això, que és molt, és el que li manca a l’independentisme ara mateix. Cal un equip, amb un líder clar, i un projecte que torni a il·lusionar el moviment. I només així, el moviment es llençarà de nou al carrer.
