La idea que “més val morir dempeus que viure agenollat” no té un autor conegut (s’atribueix a diversos personatges revolucionaris) però sí una acceptació quasi universal. Casa amb una noció intuïtiva de dignitat, que curiosament costa molt d’entendre només a partir d’una definició de diccionari. Supòs que és així perquè combina la percepció que tenim de nosaltres mateixos amb la que tenen els altres i amb el respecte que mereixem i/o obtenim.
Des del punt de vista moral i polític, el concepte de dignitat humana té una força que pocs altres conceptes igualen. Els filòsofs varen començar a parlar fa segles de coses que s’hi assemblen, però curiosament l’ús i la definició actuals de la paraula dignitat és relativament recent. I malgrat tot, la força que ha arribat a tenir com a fonament de les nostres societats és inigualable. Sense anar més lluny, és la primera idea que apareix a la Declaració Universal dels Drets Humans, que comença amb la frase: “Considerant que el respecte a la dignitat inherent a tots els membres de la família humana i als drets iguals i inalienables de cadascun constitueix el fonament de la llibertat, de la justícia i de la pau del món”.
La dignitat es concep, doncs, com una idea abstracte que a la vegada constitueix un límit moral i legal al tracte que es dona a les persones, tant per part de les autoritats com de la resta de persones. S’hi vincula doncs una obligació de respecte que, com deia, és tan difícil de definir com fàcil d’entendre. Ferir la dignitat d’una persona es pot fer de moltes maneres, voluntàries o involuntàries, però és segurament una de les pitjors coses que se li poden fer sense arribar al mal físic.
Contemporàniament, s’entén que el respecte per la dignitat de les persones inclou també el respecte de la seua identitat personal i grupal. Però aquest esdevé ja un terreny més complex, perquè molts dels problemes relacionats amb les identitats comencen per la interacció entre com ens definim nosaltres, com ens percep la societat i com ens reconeix l’estat. De fet, la manca de reconeixement, o d’acceptació de la pròpia identitat, és avui una font de conflictes polítics de primer ordre.
Tornant a la frase inicial de l’article, de la mateixa manera que viure dempeus es pot considerar sinònim de mantenir la dignitat, viure agenollat n’és el contrari. Viure sense dignitat és, en definitiva, viure humiliat. Més enllà de la lesió física o la violació dels drets inherents a les persones, la humiliació (més concreta o més abstracta) és sens dubte un dels principals atacs que pot patir la dignitat d’una persona.
Crec que aquesta introducció és suficient per entendre com ens sentim la majoria de catalans independentistes. I m’atreviria a dir que fins i tot alguns catalans que no en són. Segurament són pocs els esdeveniments polítics dels últims 20 anys que no es poden percebre com a humiliacions polítiques (per part d’Espanya) o afirmacions de la nostra dignitat nacional. És més, des del punt de vista espanyol, la percepció pot ser exactament la contrària: sovent humiliar-nos és part de qualsevol acte d’afirmació nacional espanyola. Aquesta és l’Espanya que tots coneixem i de la qual ens volem desfer.
Som al cap del carrer. Després de tot el que ha passat, la llista d’humiliacions que ens han infligit tant l’Estat com la nostra classe política ja és insostenible. A la gent la pots sotmetre a moltes privacions d’ordre material, incomoditats o limitacions de tot tipus. Però tot té un límit, i moltes vegades té a veure amb el que cadascú percep com la seua pròpia dignitat. És difícil saber on és aquest límit, però amb tota probabilitat és exactament on cadascú de nosaltres decideix que no vol continuar vivint agenollat i es posa dempeus, al preu que siga.
Políticament ens han pres i negat moltes coses. Hi ha molta resignació, desencís i desafecció entre la gent que es va jugar el físic per aconseguir la independència i veu que hem acabat molt pitjor que abans. Però crec que ja estam arribant a aquell punt en què només ens queda la dignitat. De fet, moltes de les reaccions i comportaments que es veuen al món polític ara mateix tenen més a veure amb recuperar i afirmar la nostra pròpia dignitat que no amb aconseguir res en concret. Qui ho sàpiga entendre i convertir en un projecte polític creïble té totes les de guanyar.
