Fa temps que ningú no en parla, per raons òbvies, però una de les idees més tòxiques que ha conegut l’independentisme és la d’eixamplar la base. No perquè hi hagi res dolent en voler incrementar el suport al moviment, sinó perquè és una recepta inútil per a un diagnòstic fals. Bàsicament, perquè aturar el tren per tal que hi pugi més gent ha suposat, com era evident que passaria, que n’hagi baixat prou com per perdre la majoria parlamentària.
Davant d’aquesta situació, el principal repte de l’independentisme no és ara convèncer ningú més de les bondats de la República Catalana. Perquè ha esdevingut un ideal difús que ni tan sols és capaç de motivar el vot de tots els que ja n’estan convençuts. El repte és recuperar la convicció que la independència és possible, fent-la de nou una idea tangible i per la qual val la pena lluitar.
Sobre això pot haver-hi un cert debat, però les evidències suggereixen que l’èxit dels moviments polítics cada vegada depèn més de tenir un nucli fort i organitzat que no d’uns marges oberts i permeables. Per entendre’ns, depèn més dels convençuts que dels indecisos. És més útil una base de militants actius que no un gruix votants dubtosos i passius.
Aquest diagnòstic no val només per a l’independentisme. Ni tan sols especialment. Els temps en què tot el conflicte polític pivotava al voltant del centre són història. Queden pocs contextos, si és que en queda cap, en què les eleccions es guanyin al centre polític. La polarització i les trinxeres han substituït, majoritàriament, la competició per atraure els moderats que poden decantar-se d’un costat o l’altre.
Si aquesta anàlisi és correcta, el problema de l’independentisme no és a la frontera amb els equidistants o els indecisos. El problema és que el nucli més mobilitzat ha quedat majoritàriament fora de joc, fruit d’una dinàmica de normalització i pacificació del conflicte. I no és tan important el factor quantitatiu de pèrdua de vots global, que ho és, com el factor qualitatiu de pèrdua substancial de militants i activistes.
En aquest sentit, crec que és necessari insistir en què l’abstenció electoral és de dos tipus molt diferents, i obeeix a causes també diverses. Hi ha l’abstencionisme actiu, al nucli mobilitzat de l’independentisme, i l’abstencionsime passiu fruit de la desmobilització, que es dona als marges entre la gent tradicionalment menys polititzada. Tot i aquesta distinció, emperò, poden tenir una causa comuna, que és l’apaivagament del conflicte i l’ajornament sine die de la independència.
Així doncs, hi ha un motiu electoral per donar prioritat a recuperar i enfortir el nucli més actiu i motivat de l’independentisme. Un projecte polític exitós, en les condicions actuals, necessita primer la capacitat de mobilització que la de convenciment. No és que sigui més important, potser. Però és molt difícil convèncer sense mobilitzar, i és molt difícil mobilitzar sense comptar amb els ja convençuts.
El segon motiu, cabdal en un moviment rupturista com el nostre, és que el futur del país no es decideix a les urnes. Les urnes són necessàries, perquè no es pot fer la independència sense majoria parlamentària, però no són suficients (com ha quedat ben palès en els últims anys). Cal una gran capacitat d’organització, mobilització i resistència per plantejar i guanyar el conflicte a l’Estat. I aquesta capacitat només la pot aportar un nucli dur convençut i disposat a assumir riscos o sacrificis que la majoria de la població no assumirà.
El cercle es tanca amb la constatació que la idea de la independència no tornarà a ser creïble i atraure gent als carrers i a les urnes si el lideratge polític del moviment no demostra una disposició al conflicte que ara no té. Cal habilitat, perícia i resiliència per a guanyar-lo. I credibilitat per a transmetre confiança en la victòria. Però sobretot cal erradicar la imatge que les decisions les pren gent (no un sinó la majoria) que en el moment clau s’amaguen a Montserrat.
