Si el procés va implicar una reconfiguració política a fons, el postprocés sembla estar propiciant una reconfiguració ideològica interessant (i alhora, depriment). El 27 d’octubre es van complir set anys d’una declaració d’independència a la qual la classe política va ser empesa per la majoria popular i les circumstàncies, sense la voluntat o la preparació de defensar-la. I és per això que aquesta efemèride ha passat de puntetes en la densitat política del moment. Tanmateix, l’elefant segueix a l’habitació. En són relativament conscients uns polítics que miren de dissimular, i n’és plenament conscient l’establishment espanyol que continua en plena fase de repressió preventiva, pressió constant i humiliació quotidiana, perquè hi ha molt remenador de cireres que, malgrat les xifres macroeconòmiques i que les circumstàncies facin que Espanya estigui menys malament que molts països, fent honor als populistes cañí, “se acabó la fiesta”. Els equilibris sobre els quals s’asseu el règim són més precaris del que apareix als mitjans o expressen els opinadors oficials.
En aquesta nova reconfiguració política tot són aparences i espectres. Com en el conte de Charles Dickens, s’apareix sovint l’espectre del passat, el del present, i el d’un inquietant futur, i mentre es fa veure que no passa res, es posen les bases per a la descomposició de l’endemà. I si no, que preguntin a la colla de partits i líders polítics que va cremar el procés, i que cremarà el postprocés.
Si fem una enumeració, aparentment, el partit més ben posicionat del panorama polític sembla el PSC, que va obtenir la majoria relativa, que ocupa les esferes de poder i controla bona part de les institucions, que ofereix aquesta imatge de progressisme moderat i que sembla haver demostrat una gran capacitat de resiliència. Tanmateix, els socialistes gaudeixen d’una falsa majoria contaminada per les aigües tòxiques procedents de Ciutadans, aquell partit de ressentits que van fer del seu racisme contra la catalanitat la seva identitat. Aquest mes, l’historiador Agustí Colomines (i el diputat de més edat del Parlament) escrivia a la Revista de Catalunya un extraordinari article on repassava la genealogia d’aquest moviment, sorgit del progressisme burgès de la Barcelona castellanitzada que va decidir impugnar la dignitat pública de la catalanitat, i que va atiar la xenofòbia desfermada de bona part del populisme espanyolista per recrear una mena de franquisme jurídic i sociològic mirant de dividir la societat catalana. Una expressió artística d’aquest projecte polític la podem veure en “el 47”, una política en què es romantitza allò que ideòlogues com Brigitte Vasallo va definir com el xarneguisme, i que en el fons no resultava altra cosa que el menyspreu sempitern del nacionalisme espanyol respecte a la catalanitat (sense manies a l’hora de tergiversar la història). Un altre exemple sorgit de l’actualitat política és el discurs –un punt patètic i d’amnèsia deliberada– de Joan Manuel Serrat en rebre el premi princesa d’Astúries de les arts. Aquest PSC, desposseït de catalanitat, i sobretot d’intel·lectualitat catalana, espolsant-se el passat del progressisme federalista de personatges com Pasqual Maragall, ha tornat a aquell discurs d’antipujolisme dels 80, sense cap alternativa que un espanyolisme ranci que el forneix de vots i suports entre els poders fàctics. Al cap i a la fi, el PSC és el gran partit d’ordre (borbònic, per descomptat). És cert que té al davant una situació peculiar, al davant. Per consolidar la seva posició necessita fer una bona gestió (i la cosa resulta fàcil, venint de la incompetència d’ERC), i convèncer la ciutadania de les bondats del retorn a la cleda de l’autonomisme. Tanmateix, i com el mateix president Illa ha pogut comprovar, i abans d’ell Pasqual Maragall o José Montilla, al davant no té un govern afí a favor, sinó una nació en contra, l’espanyola, que sap que l’alteració en l’equilibri de forces, fins i tot la tan preuada idea d’”igualdad-para-todos-los-españoles”, implica el desmuntatge de la relació colonial Espanya-Catalunya. O el que és el mateix, la igualtat implicaria una caiguda del nivell d’ingressos de l’Espanya castellana, i posar en perill el caciquisme polític sobre el qual se sustenta.
L’espai que havia ocupat l’esquerra és el que, potser, més mutacions ha experimentat. I ja sabem què passa quan, a la recerca d’operacions d’estètica, un cos se sotmet a l’addició del bisturí. Al final, com ha passat amb figures entre tràgiques i còmiques de Colau o Errejón, la cosa ha quedat en una caricatura. D’assaltar els cels i el sí-se-puede, sense derrocar la monarquia i precipitar un canvi de règim (només possible amb la ruptura que comporta la independència) s’ha passat a una proliferació de guinguetes, l’apropiació del món acadèmic i ideològic, i una actitud inquisitorial respecte a tothom que dissenteix dels seus postulats, des de l’altar de la seva superioritat moral. I, com s’ha vist des del 15-M ençà, han estat incapaços de frenar l’especulació immobiliària, l’allau de desnonaments, la precarització i imparable pèrdua de drets laborals. Per contra, darrerament s’han centrat a dissimular els seus fracassos en actes del que podríem anomenar “antifeixisme de calçotada”. A l’espera que sorgeixi alguna versió catalana de Sahra Wagenknecht, mentre segueixin embolcallats en la bandera palestina (com a conflicte d’interposició, o proxi-war ideològica), o defensant acríticament una immigració que comporta evidents i negatives conseqüències laborals i materials per a les classes treballadores (autòctones o importades), aniran accelerant el seu pas en la cursa vers la irrellevància.
Esquerra Republicana està patint les conseqüències d’un hiperlideratge tòxic, una indefinició ideològica desconcertant, una clara inconsistència independentista, un excés de ressentiment respecte als seus rivals i els efectes d’una pèssima gestió quan han controlat les institucions. Amb l’únic al·licient d’esperar si el periodista Carles Porta assistirà al seu pròxim Congrés per fer una nova temporada de crims, és d’esperar que qui guanyi s’endurà un munt de runes fumejants. Cal, pel cap baix, una dècada, per fer oblidar el gran desori de les seves actuacions d’ençà que van renunciar a plantar cara al Borbó en aquell lamentable episodi de gener de 2018, quan podrien haver desafiat Madrid nomenant president a Puigdemont.
Junts… és una incògnita. Acaba de celebrar un Congrés on les coses han sortit més tranquil·les del que es podrien esperar. Parlàvem d’Agustí Colomines, i cal explicitar que el podríem considerar com a arquitecte intel·lectual del projecte de crear una mena de Scottish National Party, és a dir un espai ideològicament plural, on aplegar elements liberals, progressistes, socialdemòcrates i conservadors. Més o menys com la idea primigènia de Jordi Pujol quan a la dècada de 1970 va plantejar la creació de Convergència Democràtica de Catalunya. Diverses famílies en disputa presidides per un Carles Puigdemont que encara conserva una càrrega simbòlica, reforçada per la seva aurèola d’enemic públic número 1 de la monarquia i del xarneguisme vassallesc. La idea sembla bona (malgrat que un partit amb tantes famílies i subfamílies resulta conflictiu per naturalesa). Tanmateix, la llei electoral, que a partir de la idea de proporcionalitat imperfecta, promou la fragmentació de l’espai polític. Junts podria funcionar bé en un sistema majoritari de circumscripcions úniques (com passa amb l’Scottish National Party o el Partit Quebequès). Està també per veure quina serà la seva actuació com a partit d’oposició, i el més important, si tindrà capacitat de mobilització popular, de catalització del malestar o de muntar accions (de moment, simbòliques) de desafiament de l’ordre monàrquic.
En qualsevol cas, el caos no té per què ser negatiu. La reconfiguració política comporta moltes incògnites i pot ser perillosa en un moment de frustració nacional i malestar social. De fet, aquests són els ingredients que alimenten la ultradreta (la de debò, no pas la de calçotada). Tanmateix, ofereix moltes oportunitats. Al cap i a la fi, el caos també està succeint a Madrid, a Brussel·les i a Washington, i tenir un projecte, ni que sigui simple, com la independència, com ja vàrem comprovar el 2017, pot resultar més constructiu i propositiu del que ens pensàvem.
