La consellera de Salut, Olga Pané, ha reconegut en una resposta per escrit que hi ha un “elevat abandonament” dels sanitaris en els cursos de català i ha al·legat que aquesta deixadesa es deu al fet que costa compaginar la feina amb l’aprenentatge de la llengua. “En l’àmbit sanitari s’ha de compaginar amb l’activitat assistencial”, ha excusat Pané per justificar l’abandonament de cursos de català. La consellera, tot i que públicament es fa un fart de defensar el dret del pacient a ser atès en català cau en l’autocomplaença amb la llengua i mostra manca d’iniciativa per fer front als desafiaments que té la llengua en l’àmbit sanitari.
Perquè, a més, un Govern compromès amb la llengua i els drets lingüístics dels ciutadans no aplicaria mai rebaixes per cobrir places de professionals com ha fet recentment l’executiu d’Illa per cobrir el 30% de places vacants de metges i metgesses avaluadors de l’Institut Català d’Avaluacions Mèdiques (ICAM). El Govern ha decidit flexibilitzar temporalment el requisit del coneixement de català per tal de garantir la cobertura d’aquestes places. Una decisió que comporta que la llengua sigui dispensable, com a mínim d’entrada. Si no hi ha candidats amb el nivell C1, es permet fer nomenaments amb el nivell B2. I en el cas que tampoc no es trobin professionals amb el nivell B2, s’acceptarà als que puguin acreditar el nivell B1.
I no només això, és que el Departament de Salut baixa encara més el llistó si no hi ha prou candidats amb títol de català. És a dir, la conselleria d’Olga Pané permetrà nomenar professionals que no disposin de cap títol que acrediti el coneixement de la llengua. I tots, en principi, tindran el compromís contractual d’obtenir progressivament el nivell C1 de català en el termini màxim de tres anys. I quin és l’argument que dona la consellera per justificar aquesta decisió? Doncs, com ha afirmat en seu parlamentària aquesta setmana, “hem d’anar amb molt de compte perquè hem d’incrementar la plantilla sí o sí dels nostres metges i, per tant, el que fem no és dir que no aprenguin català, sinó acceptar que en un nivell B poden anar progressant cap al nivell C en un període de tres anys. I per què? Perquè si no vulneren drets de treballadors”. I justifica la decisió afegint que “aquest tema, amb l’idioma que sigui, el resoldrem. Tingui en compte que, en aquest cas, aquests metges revisen expedients i no tracten a pacients”.
Però com podrà fer complir això si és la mateixa consellera que ofereix com a excusa la dificultat de compaginar la feina amb l’aprenentatge de la llengua o al·legant que els professionals contractats amb poc o sense coneixement del català no tracten pacients? De fet, el període de tres anys que estableix és, si fa o no fa, fins en acabar l’actual legislatura. És a dir, que qui vingui després ja s’ho farà. El que és segur és que el camí per potenciar l’ús de la llengua en l’àmbit sanitari no és la rebaixa del requisit del català perquè provoca, de facto, que els drets lingüístics són drets de segona –i si no que els hi preguntin als pacients de la Dexeus o l’Hospital Sagrat Cor que han denunciat casos de discriminació lingüística–. El camí per potenciar la llengua en tots els àmbits, en particular en el sanitari, no és buscar excuses o fer rebaixes en els requisits pel coneixement de l’idioma. Cal fer de la llengua una eina fonamental per treballar a Catalunya perquè, en qualsevol altre país l’idioma és una condició indispensable per poder treballar.
