Quina Diada?

"No existeix l’Espanya fraterna, sinó una Espanya histèrica en base a la fragilitat de la pròpia identitat, la seva pètria divisió, els seus complexos i les incerteses sobre la seva viabilitat futura"

Quan surti publicat això, encara no haurà passat la Diada, i per tant, desconeixerem encara aspectes com participació, ambient o impacte. El que no dubtarem és que, passi el que passi, serà criticada implacablement. Els mitjans espanyols anunciaran per enèsima vegada la baixada del soufflé. Els mitjans catalans domesticats, suggeriran punxades. Si hi ha escridassades als polítics, (o quelcom més que un paper a terra), l’establishment farà el possible per repetir la lenta marginalització de la dissidència (anarquistes, independentistes) practicada durant la Transició. Tant fa, el guió està escrit i és molt possible que moltes de les notícies que mirem ja estaran precuinades, molt abans, fins i tot que dimarts al vespre, que és quan aquesta columna s’està escrivint.

El capteniment dels enemics de l’independentisme (és a dir, els enemics de la majoria social del país, si ens atenem a les darreres eleccions) són prou previsibles. Quan les Diades mobilitzaven reiteradament centenars de milers de persones, un milió, milió i mig, ho minimitzaven, ho silenciaven, o ho atribuïen a un fenomen de possessió demoníaca col·lectiva. En la seva religió monoteista d’”Espanya és gran i el Borbó el seu profeta”, l’evidència que la majoria de catalans ja no suporten ser espanyols, i que els espanyols no se suporten a si mateixos, no hi cap cap bri de racionalitat ni empatia. No existeix l’Espanya fraterna, sinó una Espanya histèrica en base a la fragilitat de la pròpia identitat, la seva pètria divisió, els seus complexos i les incerteses sobre la seva viabilitat futura. I resulta una veritat massa dolorosa constatar el seu fracàs com a nació i la incapacitat de seducció. Per tant, maldaran i maldaran per tractar de convèncer a sí mateixos que l’independentisme ja no és una amenaça, i seguiran amb aquesta política d’amenaces i cooptació perquè així sigui. El seu model és la Transició, una Transició lampedusiana per tal que tot canviés perquè el franquisme de sempre seguis igual.

Les Diades massives i multitudinàries de les darreres dècades van ser extraordinàries. Més enllà de les crítiques que se’n puguin fer, van servir per prendre consciència col·lectiva com a nació autodeterminada. Van complir un paper fonamental de mobilització i articular una societat amb capacitat d’incidir -i desbordar- la classe política. Ara bé, aquestes Diades dels darrers anys, massives i creatives, són el fruit, si m’ho permeten, d’aquella manifestació del 10 de juliol de 2010 quan, dies després de la sentència de l’Estatut, el carrer es va plantar, literalment, davant dels polítics i la pròpia societat, sense consignes prèvies, va sortir massivament de l’armari independentista. Tot plegat, va complementar-se amb el fenomen, encara no prou ben valorat, de les consultes populars encetades a Arenys, que, per dir-ho d’alguna manera, van passar per sobre la classe política catalana i esmicolar el tímid i resignat autonomisme. Aquest despertar col·lectiu, al seu torn, va transformar institucions com Òmnium –aleshores, si m’ho permeten, una mica arnades– , va propiciar l’emergència de noves –com l’ANC– i l’aparició essencial d’allò que podríem anomenar “independentisme sociològic”, és a dir, una opció política majoritària i transversal, a tots els estrats socials, espectres polítics i procedència cultural. Com tot, aquesta darrera afirmació és matisable, perquè els sociòlegs ja adverteixen de certs desequilibris en la composició. Ara bé, allò que li confereix tanta potència al moviment és que el votant pujolista de tota la vida comparteix visió amb l’antisistema, el català de primera generació, o el que presumeix de vuit cognoms catalans. Que l’objectiu d’un estat independent ha de servir per trencar amb el sistema postfranquista i autoritari d’un Estat que ha preservat el franquisme en totes les seves estructures, i que el ciutadà comú pot participar en el disseny d’una nova societat democràtica. L’independentisme, malgrat totes les dificultats, la guerra bruta que pateix i el derrotisme vomitat des de la majoria de mitjans -nous i vells- continua esdevenint un espai de trobada, un nexe d’unió: la superació d’un passat fosc i l’aposta per un futur diferent, on cadascun faci la seva aportació, on cadascú pugui sentir-se còmode, on puguis redecorar la pròpia existència, sense la imposició d’una identitat arnada, sense el llast ni les hipoteques del passat. I això no és poca cosa si tenim en compte el que ofereix una Espanya decadent, violenta, insegura i intolerant, de la qual hem estat espritualment expulsats.

Ara bé, allò que havia funcionat durant anys (les mobilitzacions massives sense un paper a terra, i si m’ho permeten, un excés de folklore “Teresines”), ja no serveix en un context completament diferent, marcat per la repressió i l’assetjament identitari. Quan s’han esvaït els somnis de l’Espanya fraterna i hem descobert l’esperit otomà d’un estat on la inquisició vesteix toga i presideix tertúlies televisives, potser és hora d’anar canviant el format, o modular altres estratègies. Caldria no caure en els mateixos errors que durant la Transició van portar a marginalitzar la dissidència. Caldria fer una reflexió profunda que marqués un canvi d’estratègia. Potser, en aquesta Diada, tornar a posar-se davant dels polítics, per marcar-los la direcció, tenint en compte, a més, que l’independentisme institucional sembla més preocupat per mirar cap als costats que per fixar la vista endavant.

Com dèiem al principi, no sabem com serà aquesta Diada, tan estranya, i tan postpandèmia. Es constata un malestar profund sobre el rumb –o més aviat la deriva– d’una generació de líders que sembla una mica caducada i a qui li convé relleu. Caldrà provar nous formats, no pas per a l’11 de setembre, sinó per al 12 i els dies posteriors. Caldrà evitar tots els paranys, i sobretot, prendre la iniciativa. No només per assolir la independència, sinó també per anar desempallegant-nos de certs llasts polítics i estratègics.

Comentaris

    Vendetta 10/09/2021 10:47 pm
    Putaespanya sempre
      FUERA LA OLIGOCRACIA 11/09/2021 5:19 pm
      Porque? Puata el estado o el pueblo?
    2021 10/09/2021 11:15 pm
    Comparteixo totalment el que diu el seu article.
    Gonzalo 11/09/2021 1:10 pm
    Venga....más alfalfa para la borregada laZinaZi....
    Doctor Strangelove 11/09/2021 3:22 pm
    Només hi ha una cosa pitjor que un tonto, i és un tonto que es pensi que és llest. Aquest tal Diez n,és el paradigma! Doc.
      Bepo 12/09/2021 11:54 am
      Molts hem pensat amb tu, meapilas. No parlis de "tontos" , parla de tu i tot quedarà més clar. Deixa d'arrossegar-te, no siguis babau i cuc.
      Pere 12/09/2021 11:56 am
      El doctor "sabelotodo", deixa de fer el pallasso i no parlis de tontos, ja que tu t'emportaràs la medalla d'or.
    Lagrimitas 11/09/2021 4:14 pm
    El supremacista nos lloriquea, que tierno.
    FUERA LA OLIGOCRACIA 11/09/2021 5:18 pm
    Sabeis cual es el complejo que tienen todos los españoles, que tienen miede de pensar y opinar djferente por el miedo de que le llameis fachista. Y por desgracia a nacido VOX, cuando la gente este arta de tanta mentira votaran a vox solo por enviar todo a la mierda, y haber quien se rie ahora.
    Narcís 11/09/2021 9:06 pm
    Ras i curt : mai ens hi han tingut per espanyols ( i amb raó ) .. i allò més clar : no ens volen com espanyols ni no volen no deixem de ser-ho .. així que coi volen .. doncs deixem de ser avançats i catalans alhora, ço és, siguem catalans , però pobres d'allò més; sinò amb diners, però no catalans ! PD : això sí, l' única rica ha de ser Madrid . . no debades la tenen com punta d' espasa de sa nació o Castella ( tant n' és àdhuc sigui amb tot el que els hi fumin . . a hores d' ara i ja fa massa temps .. amb tot el que ens fumen a nosaltres en tots els ordres i facetes ! ) !

Respon a FUERA LA OLIGOCRACIA Cancel·la les respostes