Des de l’inici de la repressió arran dels fets de l’1-O, l’independentisme s’ha dividit entre els partidaris de continuar la lluita a l’interior, lliurant-se als tribunals espanyols, majoritàriament d’ERC, anomenats “pragmàtics”, i els partidaris de continuar-la a l’exterior, a l’exili, majoritàriament de JxC, anomenats “màgics”. Cinc anys després d’aquesta divisió és clar que la primera opció, la “pragmàtica”, ha estat un fracàs sense pal·liatius. La fantasmagòrica taula del diàleg fa el fracàs encara més cridaner.
El panorama, caracteritzat per una allau interminable de mesures repressives de l’Estat en tots els ordres, palesa la renovada situació colonial de Catalunya. I la incapacitat, la negligència del govern independentista, si no la seva complicitat, amb la repressió. La conseqüència ha estat un clima de decepció de la gent amb els partits. Els ideòlegs i dirigents diuen que hi ha un desencís popular amb la independència. Això és una ensarronada. No hi ha un desencís popular amb la independència; ans al contrari, hi ha un desig col·lectiu d’independència molt més gran que abans. El que sí que hi ha és un desencís amb els partits.
Aleshores, l’opinió pública independentista torna la mirada a l’altra tàctica, la de l’exterior, posant-hi les seves esperances. Aquesta tàctica té dues dimensions, una quotidiana i una altra única, excepcional. La quotidiana consisteix a publicitar les condicions del conflicte Espanya/Catalunya a l’àmbit internacional i enllestir òrgans com el Consell de la República que facin política independentista fora de les urpes de l’Estat espanyol. Sense cap mena dubte, una funció important, però que amb prou feines té rellevància per a Espanya i molt menys a Europa.
L’altra dimensió, l’excepcional, espera una decisió de la justícia europea que permetrà al MHP Puigdemont tornar a Catalunya com a ciutadà lliure, cosa que, per si mateixa, provocarà un terrabastall a la política espanyola, potser l’última i definitiva.
Aquesta imaginació, en la mesura que no és un altre romanço per amagar un nou fracàs i endarrerir encara més la independència, bat al cor d’innumerables desigs formulats a les xarxes al sentit que, si el president Puigdemont torna, sortirem milers i milers de catalans a rebre’l a la frontera i el defensarem amb dents i ungles i el portarem en triomf com al president legítim de Catalunya fins… a on? Exactament, fins a on? Està clar oi? Fins a casa seva. Si no vol restar-hi, pot anar al Palau de la Generalitat i, des del balcó, proclamar la DUI. Això seria un acte revolucionari de conseqüències imprevisibles, però sobre el que no cal dir res més per raons òbvies.
El més probable, és que, a la seva tornada, el MHP Puigdemont, continuï amb la lluita per aconseguir el seu objectiu encapçalant una llista d’un partit independentista. I ací ens trobem sobtadament amb el problema. Si la legitimitat vol ser reconeguda per la totalitat del poble català, no pot ser segrestada per un partit i, encara menys, per un dels vells partits de la corrupta partitocràcia catalana. Tanmateix, és impossible prendre al seriós una organització, com el Consell, que diu estar per sobre dels partits quan es troba presidida pel president d’un dels partits dels quals diu estar per sobre.
Es podria dir que es tracta d’una situació provisional, mentre s’aclareix la situació processal del president Puigdemont qui, feliçment tornat al país, es lliuraria de la seva militància a JxC per encapçalar un projecte transversal sense res a veure amb els partits polítics i bastit sobre la seva legitimitat carismàtica de president de tots els catalans, no només dels del seu partit, ni tan sols dels seus votants.
Això és cada vegada menys probable i cada cop el president Puigdemont perd més autoritat i legitimitat a ulls dels independentistes. Hi ha qui diu que fa bé, tàcticament parlant, en mantenir-se a banda de les baralles partidistes perquè un líder que vol en efecte estar per sobre dels partits no pot embolicar-se en aquestes petiteses. El problema és que els que ho fan al seu lloc, com Jordi Sánchez, el seu secretari general, pertanyen a la dimensió més partidista, més aferrada a la conservació dels privilegis i corrupcions de la classe política autonòmica. I ningú i menys que ningú el president del seu partit l’ha desautoritzat mai.
Si hi ha qui pensa que es pot bastir el lideratge independentista per sobre dels partits que la gent està reclamant a força de continuar entabanant-la, predicant amb la paraula i no amb els fets, encara no s’ha assabentat del canvi d’ànim de l’opinió independentista.
