La professionalització extrema dels partits ha fet que les campanyes electorals cada vegada siguin més cíniques i, per tant, més allunyades de la voluntat de transformació de l’espai públic que, en teoria, és la política. Ada Colau repeteix no sé què d’un govern d’esquerres quan és alcaldessa perquè va acceptar els vots de la dreta per liquidar el candidat -d’esquerres- guanyador, Ernest Maragall. A partir d’aquí, ja ningú no la va creure quan va comprometre’s a estar-s’hi només dos mandats. I ara els seus cartells per al tercer mandat pengen dels fanals a les obres de la superilla de Consell de Cent, una cosa que diu que és d’esquerres… En fi, ja no ve d’aquí.
Xavier Trias va ser víctima de les mentides de l’Estat, certament. Però va passar-se mesos dient que no tornaria a la política, amb tota mena d’arguments relacionats amb l’edat. I, a més, juga a totes les confusions possibles dins del seu espai ideològic, només cal veure la seva llista. Per no saber, és que ni tan sols queda clar que Trias sigui una proposta independentista.
Jaume Collboni encara és una mica pitjor en la ràtio de cinisme perquè fa veure que no coneix Ada Colau, per més que hagi estat gairebé tot el mandat com a tinent d’alcalde i que els seus companys de partit encara hi siguin. De la mateixa manera que Trias no vol semblar independentista, Collboni -suposadament socialista- es presenta com el candidat de les elits barcelonines, el més business fliendly, el dels negocis. I això no li sembla contradictori amb res. Finalment, el més incomprensible d’Ernest Maragall és que hagi col·laborat activament amb Ada Colau, tot i la humiliació de perdre l’alcaldia per un pacte immoral. I encara és més estrany que continuï considerant com a prioritari continuar-ho fent.
Cal reforçar l’estómac per votar a Barcelona. Els herois cívics que ho facin mereixen el reconeixement general de la resta de catalans.
30
1
