Aquests dies la vella i sàvia llei de Murphy (“si alguna cosa pot anar malament, anirà malament”, amb el corol·lari de la torrada i la mantega) ha funcionat com un rellotge a Catalunya. A mesura que s’acumulaven els desastres, hem acabat de confirmar algunes evidències amargues: que som una simple regió d’Espanya, que l’autonomia és una disfressa del poder madrileny i que el país sencer va pel pedregar, encara que a moltíssima gent o li és igual o senzillament no se n’adona.
Diguem que això de l’autonomia com a aspiració catalana té un recorregut que va més o menys del 1892, amb les Bases de Manresa, fins al 2026, amb l’espectacle dels trens i les autopistes en fallida, més el desori absolut de la immigració, l’arraconament del català, la comèdia del finançament, la reducció de la Generalitat i del Parlament a purs teatres subsidiaris, el desastre absolut de l’habitatge, les estafes del processisme… Murphy ha fet la seva feina i de sobte el dibuix apareix complet: zona catastròfica.
A més, hi ha unes quantes veritats que couen i no es poden amagar més: que Catalunya mai més no farà ombra a Madrid i que no permetran mai més una revolta pacífica com la de l’octubre del 17. Ah, sí, i que faran tot el possible per convertir Barcelona en una Gran Albacete i poca cosa més. Està prou clar o necessitem que ens facin un plànol?
I d’aquí, com se’n surt?
És més fàcil començar per com no ens en sortirem: fent les mateixes coses. Ni els trens ni les autopistes ens portaran a la independència. Si es tracta de trens puntuals i un estat raonablement eficaç, acceptant ser una nació residual i en extinció, fem-nos francesos i ja està solucionat, infinitament millor que amb Espanya.
Res no ens tornarà tampoc aquella autonomia que un magistral Jordi Pujol va aconseguir que semblés el que no era, aquella Catalunya de primera, musculosa, que tenia massa façana i pocs fonaments. Per altra banda, les manifestacions ferroviàries estan molt bé per fer soroll i animar les xarxes, però res de res.
La sortida serà lenta i dolorosa, perquè exigeix plantejar-se a fons coses que fan grinyolar i qüestionar moltes coses. I la veritat és que no hi ha massa ganes de fer-ho seriosament, és més còmode plorar amargament les nostres desgràcies, causades sempre per enemics exteriors, i somiar truites.
Definir la nació és un camí ple de mines explosives però imprescindible. Una nació, tingui o no estat, és una idea compartida, no forçosament molt perfilada, però sí amb una força emocional capaç d’unir una majoria. Ara mateix Catalunya està desdibuixada i caricaturitzada i encara pitjor si ens referim als Països Catalans, que de moment i en general (amb honorables excepcions) ens importen un rave. Cal plantejar-nos què som, què volem i podem ser, qui som, arribant a consensos notables. A més d’una derivada fonamental i lletja: contra qui anem? Poca cosa, oi?
Utilitzem “catalans” com a sinònim de “tots els residents administratius a Catalunya” o d’indepes o catalanistes, però ja sabem que això trontolla força i que forma part dels tabús.
Qui són els catalans quan parlem en nom dels catalans? Qui i quants som “nosaltres”, qui i quants són “ells”?
I això ens porta a la qüestió clàssica, també tabú: o nosaltres sols o tots junts o molts més junts? I si hem de ser més, com es fa això sense trobar zones intermèdies? Com fem que una part dels que se senten “ells” descobreixin que prefereixen passar a ser “nosaltres” i que hi surten guanyant? O juguem a imaginar que fotem fora tothom i tema solucionat?
O potser preferim etiquetar-nos com a minoria nacional, encara que sigui un suïcidi a càmera lenta? Si hem de continuar jugant amb les regles de les majories democràtiques, cal tenir una rotunda majoria. Si va de minories revolucionàries, a l’estil Lenin, les coses es fan per altres vies, però ara mateix són fantasies per a il·luminats.
De moment no hi ha resposta a aquestes preguntes essencials, que no aconseguirem esquivar si volem fer alguna cosa viable. El bloqueig més visible és el dels lideratges, la política destruïda per dintre, la rendició, els efectes de la repressió… Però hi ha un bloqueig de fons que pesa molt i que ho condiciona tot, en forma de preguntes que sobrevolen el país: què i qui som nosaltres, què en fem dels altres, què volem i podem ser, contra qui anem, quin preu estem disposats a pagar…
Això explica la paràlisi actual i algunes fantasies sobre la capacitat de recuperar el resultat de l’u d’octubre i tirar pel dret, quan de moment prou farem si salvem el català i si evitem la ruïna total del país, mentre la inexorable llei de Murphy va acumulant catàstrofes, rendicions i decadències.
