Qui es manté en el somni?

Tenien prou força per atemorir un Estat i fins i tot per posar en alerta una estructura supraestatal que aspira a funcionar com els Estats Units d’Amèrica, que vol dir com una nació indissoluble. Tanta va ser la por, que s’activaran mecanismes d’intel·ligència aquí i allà, converses diplomàtiques al més alt nivell, tot per construir un argumentari (força sòlid, s’ha de dir) sobre la impossibilitat que un tros independitzat d’un estat membre de la Unió Europea pogués arribar a ser-ho també de manera automàtica sense passar tot el tràngol i els requisits de bell nou.

Ho tenien tot i, com a l’Espanya que s’ha enfrontat al Japó en el Mundial que ningú havia de veure, un moment de cofoisme va ser prou per començar a desmuntar el somni. Molt més important per apropar la desfeta, però, ha estat la supèrbia dels principals protagonistes, la necessitat de posar el jo per sobre de l’objectiu. Ara, quan la major part dels partits que foren es manifesten esmicolats, l’únic que encara apareix sòlid ho és a costa de tornar a aquell origen poc o gens independentista.

Tot plegat per dir que la fórmula d’èxit ha culminat en un fracàs tan gran que la última recomanació d’Alerta independentista per a que es facin llistes cíviques en les eleccions municipals del proper any clou el cercle que inicià aquella també municipalista iniciativa d’Arenys de Munt, aquella de pujada, activant pel territori consultes sobre la independència en debats més que interessants per a mantenir una o altra posició. Aleshores els diners, els sentiments i la regeneració política eren tantes altres raons per a què un gruix ben important de la població catalana pensés i actués en una clau que violí a ser d’estat propi. Però la volubilitat d’una part, la decepció de tants altres i el desencert de bona part dels que es mantenen relaxen avui totes les alarmes abans activades. Per això s’ha parlat poc, ni per criticar-ho ni per aplaudir el “no” del suprem tribunal britànic a la possibilitat d’un referèndum a Escòcia sense el vistiplau del parlament anglès. No està l’economia ni, per tant, l’esperit, per altra cosa que per pensar com continuar portant uns quants torrons a la taula nadalenca.