L’esplèndida novel·la de Jaume Cabré “Senyoria” té com desencadenant narratiu implícit una pregunta: Qui jutja al jutge? Què passa quan un jutge ha fet servir el poder que se li ha conferit perquè interpretés la llei a favor dels seus interessos, dels seus prejudicis o de les seves dèries, interpretant la llei de la manera que li convenia, de vegades a còpia de retocar la interpretació? En la novel·la de Jaume Cabré aquesta no és una pregunta teòrica, sinó el desencadenant d’un conflicte humà i d’una apassionant trama narrativa. I la novel·la passa en el segle XVIII! Però més enllà de la novel·la, la pregunta té un interès actual i permanent, que remet a qüestions del nostre dia a dia. Algú pot jutjar i condemnar als jutges, a uns jutges concrets, si creu que no han fet el que els toca de fer? Es pot fer des de l’àmbit de la política? Ho pot fer l’opinió pública? Tenint present que una de les maneres que hi ha de jutjat i de condemnar és exercir la crítica oberta, expressar els dubtes o les crítiques sobre algunes decisions judicials.
Un dels fonaments del sistema polític –i especialment del sistema democràtic- és que la Justícia és fiable i infal·lible, que no és partidista, que tracta tothom per igual. Per això se la representa amb una bena als ulls i amb una romana de filar prima a les mans. Però una cosa és el concepte diguem-ne platònic de la Justícia i una altra la seva administració en la vida quotidiana. I la seva administració no la fan estàtues amb els ulls embenats, sinó persones concretes. Persones que tenen, i hi tenen dret, opinions pròpies, una determinada ideologia, una ambició professional i personal, unes simpaties i unes simpaties. El problema no és que les tinguin, sinó que administrin justícia des dels prejudicis o els interessos, modulant la interpretació de la llei per adaptar-la al seu biaix ideològic o a la seva ambició personal.
Fa anys, feien per televisió una sèrie en la qual un jutge perseguia i castigava de nit, emmascarat i d’amagatotis, els suposats delinqüents als quals no havia pogut condemnar com volia de dia, perquè algun subterfugi legal ho havia impedit, tot i que ell estava segur de la seva culpabilitat. Doncs aquest jutge de pel·lícula era un delinqüent. Allò que feia a hores lliure era un delicte. Agafar-se la justícia per la seva mà. No cal anar a casos tan extrems. Quan a Itàlia va esclatar el cas de les comissions il·legals–el que es va conèixer com a Tangentòpoli-, va circular com una interpretació parcial del cas que l’esquerra havia dut a terme una estratègia d’entrada la carrera judicial, per fer saltar des d’allà el sistema on la Democràcia Cristiana monopolitzava el poder, creient que això afavoriria la seva derrota electoral. Perseguir la corrupció, que n’hi havia, llei en mà era una tasca lloable del tot pròpia dels jutges. Però fer-ho amb una intencionalitat política, a favor d’uns i contra uns altres, si és que això va passar, ja no seria acceptable. I encara més si s’hagués fet en uns casos i en altres no, segons de quin partit es tractés. En qualsevol cas, si la intenció existia, l’operació va fracassar: després de Tangentòpoli el que va venir va ser Berlusconi. Com si l’electorat digués: ja que tots roben, agafem al que ho fa a cara descoberta…
En el cas espanyol, el sistema polític de la segona restauració borbònica genera una temptació afegida a l’esbiaixament polític de les decisions judicials. Com que tot està dissenyat per al bipartidisme, perquè els dos partís dinàstics que s’alternen en el poder controlin les institucions i/o nomenin els càrrecs, tenir simpaties per un d’aquests blocs i demostrar-ho en l’acció judicial pot tenir un premi professional, quan manen aquells als qui s’ha afavorit (o fins i tot quan no manen). Davant d’això, seria lògic que el sistema polític espanyol s’hagués encastellat en la defensa a peu i a cavall de l’absoluta independència dels jutges, de la seva absoluta imparcialitat, de l’acceptació unànime i permanent de la infal·libilitat i la fiabilitat de la Justícia. Això no ha passat. Les hemeroteques estan plenes de crítiques contundents contra jutges amb noms i cognoms, des dels partits polítics o des dels mitjans de comunicació, per actuacions judicials en casos de suposada corrupció dels partits o en tota mena de casos, com per exemple molts referits a la violència de gènere, començant per la famosa sentència de la minifaldilla (la que considerava dur minifaldilla un atenuant en un cas de violació).
En totes aquestes crítiques s’acusava jutges concrets de partidisme polítics o ideològic. Per no parlar de la naturalitat amb la qual tothom ha acceptat la distinció eufemística entres jutges conservadors i progressistes i la disciplina amb la qual actuen dins d’un bloc o l’altre, fins a convertir-ho en perfectament previsible. Acceptar això amb tanta naturalitat és acceptar que existeix –encara que es consideri criticable- un esbiaxament de determinats jutges per la seva ideologia o pels seus interessos. I quan alguns d’aquests jutges han passat a la política, han exhibit unes dèries que sovint ajudaven a entendre algunes de les seves actuacions anteriors com a jutges. S’ha criticat però les critiques tampoc no han provocat un excessiu escàndol, com si fossin un aspecte més de la natural esgrima entre els partits.
Però ara resulta que quan parlant de l’Operació Catalunya o de les actuacions judicials contra el procés independentista algú diu que hi ha hagut esbiaxament ideològic per part d’alguns jutges, anant més enllà de la llei o retorçant-ne la interpretació, això ha provocat un escàndol i unes reaccions ofeses que no es produïen quan es criticava l’esbiaxament en altres qüestions. Quina és la diferència? Que els esbiaxaments criticats fins ara per uns i altres –i, per tant, assumint-ne l’existència- es produïen a l’interior del sistema, uns contra els altres. Mentre que les actuacions esbiaixades que ara es denunciarien serien l’aplicació des del sistema de la raó d’estat, la defensa de la raó d’estat –la unitat espanyola- per damunt de la llei i de la democràcia. Els esbiaxaments denunciats abans sense gaire escàndol serien només imperfeccions del sistema. L’esbiaxament que ara es denuncia és una perversió del sistema.
Acceptar-ne l’existència és escandalós tant si és un esbiaxament d’alguns jutges, autoconvertits en la garantia de la unitat d’Espanya, sobreinterpretant el poder que la societat els ha concedit, com si és dels cossos de seguretats o dels serveis d’intel·ligència. Per això s’investiga si Pegasus ha espiat al govern espanyol, però no si ha espiat al govern català. Per això el diputat Monago del PP se sorprèn que de sobte es qüestioni el seu dret a criticar el jutge del cas Gürtel –com sempre s’ha fet- i s’equipari a les crítiques als jutges del procés. Però si no és el mateix! Si els jutges del procés el que feien era actuar en nom de la raó d’estat i seguint la consigna televisada del cap mateix de l’Estat! Aquelles crítiques s’hi valien, perquè no qüestionaven el sistema. Aquestes no s’hi valen, perquè sí que el qüestionen. Sobre el cas Gürtel, la política creu que pot jutjar al jutge, i no passa res. Sobre l’operació Catalunya, el sistema nega tota possibilitat de jutjar al jutge perquè jutjar al jutge és jutjar el sistema.
