Fa un parell de setmanes, Salvador Cot parlava aquí sobre “La bogeria espanyola” en matèria de política migratòria. Destacava unes xifres esfereïdores. En els darrers vint-i-cinc anys la població de la primera economia europea (Alemanya) havia passat de 82 a 83 milions d’habitants. Itàlia de 57 a 59 milions i Polònia s’ha quedat poc més o menys igual. Mentrestant, Espanya, dels seus 40 milions en el 2020, ha passat als 50. És normal que qualifiqués aquest fet de “bogeria”.
No cal ser cap savi per deduir que l’allau humana que s’ha viscut (i es viurà encara més amb la nova regularització de Pedro Sánchez) dins les fronteres de l’estat espanyol ho hagi posat tot cap per avall. Només hem de veure com el debat polític i del carrer està presidit pel tema immigratori amb totes les seves derivades electorals que s’albiren. Cada vegada és més difícil amagar l’impacte que té tot plegat en els pilars de l’estat del benestar o en la situació dramàtica que viu la llengua catalana, en el nostre cas.
Comencen a sortir veus que es fan la pregunta següent: “perquè no se’ns ha demanat si volíem aquest escenari?” Ben mirat, vint-i-cinc anys és un període prou llarg per haver encetat la discussió. El canvi de paisatge humà en els nostres pobles i ciutats era l’evidència irrefutable que calia, com a mínim, parlar-ne de forma oberta i clara. En el cas de Barcelona concretament, els polítics de la ciutat han estat tan barruts i hipòcrites que ens preguntaven si volíem reformar la Diagonal, però, en canvi, la nostra opinió els importa un rave quan veiem que el comerç tradicional de la ciutat agonitza mentre s’obren més de dos súpers 24 hores cada setmana on no entra mai ningú.
Però, com sempre, els partits i les carraques mediàtiques del règim han preferit tractar al poble com a infants als quals cal amagar les misèries. Ara, tots ells, es posen cínicament les mans al cap quan veuen les enquestes d’aquí, d’allà o de qualsevol racó d’Europa.
Però les coses no han passat casualment. Fixem-nos que cada cop més hom utilitza l’expressió de “mà d’obra barata” per descriure la gran majoria de les persones que han engreixat el cens espanyol i català. Els grans beneficiats (dos i dos són quatre) han estat unes elits que paguen uns salaris de misèria, els quals, aquesta massa de gent, han de complementar amb ajuts i subvencions públiques. Això és un dúmping empresarial com una casa de pagès finançat per les classes mitjanes amb els nostres impostos.
Hem fet un pa com unes hòsties i, ara, les conseqüències de tot plegat abasten qualsevol aspecte del nostre dia a dia: l’ensenyament, la sanitat, la llengua, les infraestructures, l’habitatge… L’estafa ha estat d’una magnitud estratosfèrica i encara no en tenen prou. Només cal veure com la gran patronal continua exigint més i més immigració amb discursos apocalíptics com el del president del Foment del Treball fa un parell de mesos. Si fem cas de les seves paraules, les empreses hauran de tancar tret que arribin centenars i centenars de milers de repartidors, dones de la neteja o recollidors de pera Blanquilla. Suposo que els empresaris danesos o alemanys són rucs i hauran de demanar consell a Sánchez Llibre per saber com han de fer les coses.
