No és el primer cop que dic que si una altra cosa ha caracteritzat el processisme és fer que qualsevol reivindicació d’independència sembli, a priori, totalment buida de significat. A la societat civil que estem preparats per defensar la independència (perquè ja l’hem votat i evidentment res no ha d’estar per sobre del mandat de les urnes) ens pot costar acceptar-ho per injust, però l’escenari és el que és i que no ens agradi no ho canviarà, així, sense més ni més.
De fet, la política del país està tan intoxicada que no sabem fins a quin punt els partits han aconseguit inocular en la gent la idea que la independència sense pacte és inviable, quan tota evidència apunta al contrari. L’abstenció independentista a les eleccions espanyoles d’aquest any passat ens pot donar una certa esperança que no és així, però una cosa és voler castigar els partits i l’altra és tornar a la pantalla de 2017.
Per això no tinc clar que l’emergència d’un quart espai independentista, sorgit de l’ANC o de qualsevol altre actor o actors, arrossegui rèmores del passat o sigui totalment independent (cosa estadísticament força improbable), i encara que entri amb força al Parlament, pugui anar molt més enllà de representar aquest càstig i situar la declaració d’independència i les seves conseqüències a l’agenda política a curt termini.
Tanmateix, l’ocupació espanyola cada cop més desacomplexada pot actuar de catalitzador d’aquest despertar, perquè qualsevol acció política que neixi d’una consciència nacional forta té un camí més curt en aquesta Espanya. Fer una base de dades de consum estratègic que fomenti el boicot als productes espanyols, prendre el comandament d’una escola per garantir que s’hi compleix la immersió malgrat les sentències judicials, acomiadar fulminantment un metge perquè es nega a parlar en la llengua del país com ho seria a Espanya si no volgués parlar castellà, i tantes altres coses comportaria la persecució policial i política per part de l’Estat.
Per tant, només cal que algú es negui a col·laborar amb els espanyols i, si arriba el cas, no entregar-se a la seva justícia, perquè torni a saltar pels aires la convivencia per la qual treu pit Pedro Sánchez. Perquè sabem perfectament què faria la gent del carrer davant d’un polític negant-se a entregar-se a la justícia o a fugir a l’exili, fins a les últimes conseqüències, per una cosa que va tant a l’arrel dels drets com garantir que els nens surtin de l’escola parlant la llengua del país o que la nostra àvia pugui ser atesa quan va a demanar la recepta del vasodilatador en la llengua que ara veu que ha de tornar a sostenir en privat com al franquisme, la imatge internacional que donaria i l’efecte dòmino que provocaria.
Per això mateix fa 6 anys ja es van preocupar d’entregar-se voluntàriament a la judicatura o de fugir sense convocar la gent, malgrat que Dolors Bassa més tard va tenir la barra de dir que ningú va venir a evitar la seva detenció davant de casa seva. Sabien perfectament que si els protegíem, la gent hauria complert, i els hauria estat impossible viure tots aquests anys de la ferida.
