És sorprenent com una immensa majoria de la representació política queda sobtada quan esclata un cas de corrupció política. De fet, penso que fan el paperot perquè un estat on les seves administracions demostren un innat poc respecte als diners públics té la tendència a la corrupció. El poc respecte pels diners públics es demostra no només amb despeses absurdes i provocades, sinó, per exemple, amb sancions administratives desorbitades que administracions locals, autonòmiques o supramunicipals imposen als ciutadans quan, per coses pitjors, un jutge amb totes les garanties s’està molt de posar multes abusives.
El cas Koldo, Ábalos i Cerdán és un exemple més d’aquesta condició essencial de l’estructura política i administrativa de l’estat. A tot l’estat, aquí no ens hem salvat dels pecats de constructors, contractistes, concessionaris, funcionaris o membres de la representativitat política. La inèrcia del franquisme és persistent, amb conductes més exagerades o més discretes. La sensació que aquí roba tothom, amb la diferència que n’hi ha que ho fan amb més traça, més delicadament i altres que són més destralers o cauen en la malaltia del ionqui dels diners.
Partim de la base que l’estat espanyol sorgit del pacte de Transacció va enaltir la figura d’un comissionista desacomplexat que viu refugiat en una monarquia de farcell. El campechano, li deien. La mare que el va i els va parir a tots plegats. Un digne seguidor de la borbonalla corrupta que envaí el país el 1714 imposant un estrany cadastre a benefici de la butxaca del nou règim imposat. Catalunya no s’escapa d’aquesta dinàmica perniciosa de la corrupció, però Espanya és de Champions League.
El sistema del BOE, adoptat també pel DOGC i pel Butlletí Oficial de la Província, i un entramat administratiu pensat i dissenyat per corporacions replenes d’advocats de l’Estat han creat uns mecanismes tòxics que han inoculat les institucions. Gràcies a aquest sistema la democràcia queda en mans de les togues que, per altra banda, exageren el seu poder. Fa molts anys que l’Audiència Nacional mana a Espanya i decideix qui ha de deixar de robar.
