Pràcticament, el primer mandatari que, després de l’atac de Hamas i la Jihad Islàmica al sud d’Israel, va manifestar la seva contundent condemna d’aquesta acció i el seu suport incondicional al dret d’Israel a defensar-se va ser el president Ucraïna, Volodímir Zelenski. I Zelenski va afegir encara una altra cosa: “el món sencer sap quins patrocinadors del terrorisme poden haver donat suport i permès aquesta acció”. Feia tot l’efecte que Zelenski estava parlant de la seva guerra. Que veia en el que estava passant a Israel un vincle directe amb la seva guerra contra Rússia. I no tan sols —tot i que també— perquè els coets amb què bombardejaven Israel tenien el mateix origen i patrocinador, l’Iran, que els drons amb els quals Rússia ataca Ucraïna.
Quina pot ser aquesta guerra més ampla, que inclou a la vegada el conflicte d’Ucraïna i l’acció de Hamas i la Jihad Islàmica, explícitament suportada per l’Iran (ho han dit els seus mateixos dirigents) a la franja de Gaza? Ucraïna està en guerra amb Rússia perquè el país ha volgut desmarcar-se de l’òrbita d’influència russa i entrar en l’òrbita d’influència occidental, a través de les seves institucions polítiques, econòmiques i de defensa. I Rússia no vol que Ucraïna basculi cap a occident i que la frontera amb el món occidental li sigui tan pròxima. Ucraïna manté la seva guerra amb Rússia gràcies al suport militar i econòmic d’occident. Els països que donen suport a Ucraïna, des dels Estats Units a Kosovo, des de la Gran Bretanya fins a Alemanya, són també els que han expressat amb més contundència la condemna a l’atac de Hamas i la Jihad Islàmica i el suport a Israel, que forma part d’aquest bloc occidental.
Si Zelenski i tots els altres mandataris occidentals s’han expressat amb tanta contundència és perquè deuen tenir la sensació que hi ha un conflicte global que inclou aquests dos conflictes locals, i molts d’altres. Una mena de quarta guerra mundial entre el bloc occidental, que inclou l’Amèrica del Nord i Europa, i una implícita coalició antioccidental que passa per l’eix entre Moscou i Teheran, que implica a organitzacions jihadistes a tot el món, i que té un epígon no gens folklòric a Pyongyang. Una confrontació global de blocs que té altres expressions rellevants, però menys visibles. Des dels cops d’estat militars al Sahel en els que la influència francesa és substituïda per la russa fins a la notícia apareguda aquesta setmana que militars ucraïnesos actuaven al Sudan contra milícies aliades als mercenaris russos de Wagner. Una confrontació de dos blocs, occidental i contrari a l’ordre internacional creat per occident, d’abast planetari i amb la Xina en aquests moments de perfil i esperant a veure què passa.
Podríem dir que les guerres mundials són aquelles en les que dos blocs s’enfronten simultàniament en molts fronts en tot el planeta. La guerra freda seria així la tercera guerra mundial, tot i que les formes van ser diferents de les dues anteriors. Però en aquella tercera guerra mundial va vèncer de manera clara occident i va imposar un ordre mundial basat en la seva hegemonia, que tenia un component ideològic, però que fonamentava en la pràctica en la superiorat militar i tecnològica. En aquesta hipotètica quarta guerra mundial —o com en vulguem dir— els sectors que van perdre la guerra freda i no accepten l’ordre mundial que se’n va desprendre intenten capgirar-lo, i per això necessiten desmentir la idea de la superioritat militar i tecnològica occidental. La durada de la guerra mig empatada a Ucraïna serviria per fer aquest desmentiment. La incursió de Hamas i la Jihad Islàmica a Israel —que no podia aspirar a una victòria militar convencional— podia tenir per objectiu demostrar aquesta vulnerabilitat d’occident. Potser sí que occident és superior militarment i tecnològicament, però és vulnerable en la seva rereguarda i en els seus espais fronterers. Per plantejar aquesta Quarta Guerra Mundial cal, en primer lloc, demostrar aquesta vulnerabilitat i crear por i inseguretat a la reguarda occidental. Era l’objectiu de Hamas, i amb tota probabilitat de l’Iran. Potser occident no perdria en una guerra oberta, però pot ser colpejat en els seus flancs. I el Pròxim Orient ha estat sempre un flanc privilegiat d’aquests conflictes mundials.
Certament, ara com en la guerra freda, sota aquest conflicte global que afecta tot el món hi ha també conflictes locals i conflictes regionals. En el cas de l’atac de Hamas, el vell conflicte àrab-israelià, la crisi d’Estat que fa un temps viu Israel i l’enfrontament a Palestina i a més llocs entre els vells nacionalisme panarabista laic i l’islamisme polític que vol crear repúbliques islàmiques amb la xaria com a llei religiosa i civil a l’hora, a la manera de l’Iran. En aquest atac hi ha també una lògica regional: Iran i els seus aliats se senten aïllats per les aproximacions de l’Aràbia Saudita i de les monarquies del Golf a Israel, contra l’enemic comú iranià. L’atac de Hamas i la Jihad Islàmica avorta en la pràctica o ajorna els efectes dels pactes d’Abraham entre Israel i molts països musulmans importants. Seria absurd ignorar aquestes lògiques. Però seria absurd també ignorar que aquestes lògiques s’enquadren i de vegades s’exciten o s’aprofiten en el marc de la lògica d’un conflicte d’abast planetari, d’un xoc entre blocs.
De la mateixa manera que la guerra freda, aquesta nova guerra freda —no gens freda— té un front ideològic. La vigília de l’atac de Hamas, que com deia Zelenski té patrocinadors externs, sobretot l’Iran i en un altre mesura la mateixa Rússia, s’atorgava el Premi Nobel de la Pau a Narge Mohammadi, una dissident que s’enfronta al règim de Teheran en om dels drets humans i dels valors que proclama el bloc occidental. L’atac de Hamas contra Israel no es justificava, en els comunicats de l’organització, en temes nacionals o territorials, com els de l’antiga OAP, sinó en temes religiosos: la suposada profanació de l’esplanada de les mesquites de Jerusalem. Després de l’atac, organitzacions o persones que simpatitzen amb Hamas per raons religioses es manifestaven amb alegria al Iemen, a Turquia o a Londres. Els blocs són geopolítics, com ho eren en la guerra freda. Però estan vinculats a components ideològics, com també ho van estar llavors.
Una consideració final. Si estem, encara que sigui parcialment, davant d’un conflicte mundial, no tan sols d’una suma de conflictes locals, l’opinió pública i les institucions catalanes s’hi han de sentir interpel·lades inevitablement. I d’una manera diferent. Si fossin conflictes locals podríem —–tot i que jo crec que no s’hi val— llegir-los amb les nostres pròpies claus internes, gairebé com una excusa per als nostres propis debats locals. Però si en una bona part és un conflicte mundial, del que tot el món és a la vegada part i possible escenari, estaria bé no oblidar que Catalunya és al món. No fora del món. Catalunya és al món i dins del món al lloc on l’han situat la geografia, la història i la cultura. No en un núvol inexpugnable au dessus de la mêlée..
