Encarem ja, per fi, la recta final d’una campanya de perfil baix. És hora de fer-nos la pregunta clau: de què van les eleccions regionals del diumenge vinent?
No ho preguntem a cada candidat, perquè està clar el que ens dirien: “Van de què em voteu a mi i després jo faré el que vulgui”. No ho preguntem tampoc als eslògans de campanya, que no poden ser més espessos, rutinaris i avorrits. Mereixen un suspens general, no només per manca de creativitat publicitària, sinó per una claríssima buidor de discurs polític.
A les eleccions, el programa cada vegada importa menys i tot el protagonisme se l’emporten el circ mediàtic i el concurs de titulars enginyosos que caduquen en 12 o 24 hores. No cal que preguntem res als programes: la resposta va entre la volada de coloms, el no mullar-se més del compte i les propostes rutinàries, calculadíssimes perquè no acabin essent una llosa.
Però tornem a la pregunta, ara que ja està clar que fins aquí ha arribat la riuada del procés.
Estem jutjant l’obra del govern, o més aviat del desgovern? No. Això ja ha estat sentenciat i tampoc no és el centre de les eleccions. El catastròfic finançament i l’abús fiscal? Tampoc. Això no se soluciona amb unes eleccions regionals: la partida, si es pot jugar, serà a Madrid. El futur del català? Tampoc. Maquillatge, el que vulguis. Valentia, zero coma zero. L’amnistia? Aquí fem com si ja fos una pantalla passada, però espera’t… I no, la partida tampoc no es juga a Catalunya. I la independència? Pura retòrica ansiolítica. No ens enganyem ni ens deixem enganyar més: el 12-M no va d’això.
Però aquestes són les preguntes de l’univers catalanista, independentista, emprenyat o abstencionista. Convé no oblidar que a les eleccions hi pot votar tothom, i que hi ha un gruix social important que se situa en un ventall que va des del catalanisme descafeïnat fins a graus demencials de catalanofòbia, passant per un espanyolisme sentimental basat en les arrels… Tots aquests també voten i, agradi o no, tendeixen a ser més o menys la meitat de l’electorat… I poden assolir una victòria pels pèls, una majoria suficient per canviar la història del futur.
I aquí ja anem enfocant la pregunta de fons… La que explica per què estem patint una campanya més aviat cansada i força tòpica, de perfil baix, conservadora, en la qual tothom busca més no perdre bous i esquelles que guanyar: com a molt, juguen a tenir bones cartes per a uns escenaris de negociacions, jugades mestres i embolics kafkians que ara mateix són imprevisibles i que probablement no ens portaran gaire lluny.
Només hi ha hagut dos moments disruptius, d’aquests que són un gir de guió potent. L’entrada en joc de Puigdemont i el terratrèmol de Pedro Sánchez, acompanyat d’un ritual clàssic: el numeret a la Fèria d’Abril, que, per altra banda, comparteixen molts partits, amb diferents graus d’entusiasme i d’utilitat real. Sánchez ha enfortit sens dubte la seva campanya, però està per veure com es tradueix a les urnes. Les enquestes són traïdores…
Podem esperar moltes més sorpreses fins al diumenge? Alguna no seria d’estranyar, perquè és el que toca en la recta final, cosa que saben tots els bons estrategs. Una sorpresa que ho capgiri tot i sacsegi en profunditat el panorama? Un retorn messiànic? Qui sap, però aquest no és un moment prerevolucionari ni viable per a castells de foc amb pólvora mullada.
Per tot això, el color gris ha tenyit aquests mesos d’interminable campanya sense gaire ànima ni empenta, plana, rutinària, amb poques sortides de to, força reveladora del continuisme generalitzat als grans partits, més enllà de les estridències dels minoritaris o dels aparentment més radicals i desinhibits, que tenen menys a perdre-hi.
De manera que ja podem perfilar la pregunta implícita, vàlida per a tothom qui vagi a votar.
De zero a deu: quanta Catalunya vols?
Aquesta és la qüestió. No a qui votes o a qui odies. Quanta Catalunya vols? Així de crua. Que, evidentment, es pot formular també com: quanta Espanya vols a Catalunya? No quina. Quanta. Aquesta és la clau del 12-M. Només després dels resultats de diumenge començarem a veure quanta Catalunya podrem tenir els anys vinents.
