Per més inútil que sigui Mazon, ell no és la qüestió perquè és un simple delegat de tercer nivell. El problema de fons és un sistema extractiu i autoritari, un règim polític autoreferencial i impossible de reformar que deriva, institucionalment, de les acaballes de la dictadura franquista. Les elits de Madrid van legitimar-se a si mateixes gràcies a una capa gruixuda de vernís dinàstic que els ha permès fer i desfer sense cap mecanisme de control democràtic. El règim ha funcionat, durant dècades, amb un desvergonyiment de nivell borbònic que els ha proporcionat grans quantitats de diners sense necessitat de retre comptes als administrats.
Tota aquesta construcció s’ha mantingut dempeus gràcies a, d’una banda, un acord de repartiment de càrrecs i recursos entre els dos partits del sistema i, de l’altra, a un intens culte a la personalitat del Borbó de torn, la clau que tanca el forrellat. Un sistema de mitjans controlat fins al cinisme s’ha encarregat d’aculturalitzar políticament la societat espanyola, evitant que els súbdits puguin tenir mai consciència de ciutadania.
Tot això ha tingut dues esmenes a la totalitat. La més important, l’independentisme català. La societat catalana s’ha mobilitzat durant anys per exigir el control dels mateixos recursos en detriment de les elits extractives de Madrid i en reclamació d’un estat democràtic propi. La segona impugnació va ser el 15-M espanyol, que va generar un discurs alternatiu a la política vertical de les classes dirigents madrilenyes.
Ara ve la tercera. La incompetència i la insensibilitat del sistema ha obert els ulls a gran part de la societat valenciana, que comprova com se’ls ha abandonat a la seva sort mentre s’obre una guerra de mentides i propaganda entre els mitjans de comunicació de Madrid, en guerra civil pel control dels diners del BOE. L’excursió fotogràfica de Felip de Borbó a Paiporta ha acabat com el safari africà del seu pare, projectant la sensació que viuen en un altre planeta, ple de privilegis injustificats i llagoteria ridícula.
La mentida ve d’Almansa, com sempre. I dels seus delegats, petits i mesquins. Però el País Valencià té un projecte propi amb la dignitat d’una primera pedra que es plantarà en la manifestació d’aquest 9 de novembre. Com reivindica el lema dels nostres companys de La Veu, que estan fent una feina admirable, “Ni terreta ni Levante feliz. Som País Valencià”.
