Anna Maria Magaldi s’ha muntat un thriller per uns esdeveniments que, en directe, va encarar amb un somriure desafiant i unes xuclades de cigarret. Més tard, diu, un noi se li va acostar, la va increpar verbalment i aquí s’ha acabat la pel·lícula. Aquesta senyora que diu que és conegudíssima però que fins ara només l’havien vista a casa seva, ha vingut a dir que som uns bàrbars i que fem por. És la primera entrega d’una saga que apunta llarga. Eduardo Inda, tota una perla, ha dit al programa de Jiménez Losantos, la perla alfa, que “aquest nivell de violència no es va viure al País Basc ni en els anys més durs”. I segueix: “Allà podien matar algun jutge o algun fiscal, que tampoc en van matar o assassinar gaires però…”. És una llàstima que fos interromput, hauria estat interessant veure com s’ho feia per completar l’oració adversativa.
Segons Artur Mas, l’estat vol vendre una imatge violenta de l’independentisme, diu que està fent el caldo de cultiu per poder intervenir quan ho consideri oportú, ja sigui per precintar col·legis electorals o per suspendre competències de la Generalitat. Jo encara diria més. Si ara que no s’ha trencat ni un sol plat ja imaginen agressions, a mida que pugi la temperatura del conflicte trauran cada cop més punta a la tensió. I naturalment, un episodi de violència real els aniria que ni pintat. Ho volen, per això s’ho inventen. I quan un vol brega és molt difícil que no hi hagi baralla. En algun punt, senyores i senyors, aquí hi haurà bufetades. Afortunadament tot serà minoritari i d’estar per casa perquè els catalans ni volem ni en saben ni podem, però si tirem endavant algun tipus de violència em sembla inevitable. Ja sigui per culpa d’exaltats pagats pel CNI o d’exaltats propis, que també en tenim.
Per tant, hem d’estar preparats. A nivell discursiu. Fins ara hem tret pit ensenyant el carnet de pacífic i democràtic, perquè és autèntic i perquè dóna per fer-ne bandera, però quan arribin les bufetades també haurem de ser capaços de defensar el nostre dret a l’autodeterminació. Som un país de cursis, però espero que els errors que puguin cometre els nostres imbècils no ens facin sentir culpables.
