No, en contra del que ens explica la premsa occidental, Putin no ha perdut la seva guerra. Una altra cosa és que ens agradaria que la perdés, i que pensem que el conflicte d’Ucraïna és del tot innecessari, cruel i fruit de la follia un dels mandataris més insensibles i inhumans que hi ha al món d’avui. Però el judici moral que en puguem fer, i que jo comparteixo, no té perquè afectar la realitat dels fets. El cas és que ara fa un any de l’inici de la contesa, i el missatge que ens ha arribat gairebé des del primer dia, quan se’ns diu que el Kremlin va perdent la partida, forma part d’un judici ètic.
En aquest cas, la valoració ètica no es correspon amb la realitat dels fets. En primer lloc, perquè la majoria dels mitjans no es dediquen a informar, sinó a denunciar. I sovint a partir de judicis d’intencions, no pas d’esdeveniments verificables. Putin volia enderrocar Zelenski i ocupar Kíev, se’ns diu, i no ho ha aconseguit. Certament; però l’objectiu no ha estat mai formulat així pel poder rus –al qual no escoltem gens perquè algun demòcrata ens ha prohibit la recepció de mitjans russos afins a Putin, i per tant només disposem d’una sola font-. Els mitjans i mandataris anglo-saxons ens diuen que el fracàs estratègic dels russos és descomunal, i nosaltres així ho acceptem sense reserves.
Imaginem, en canvi, que la premsa occidental decideix contrastar, comparar i matisar informacions. Què ens haurien d’explicar? En primer lloc, la resistència de l’economia i de la societat russa malgrat el daltabaix que s’anticipava. Totes les sancions i boicots occidentals no han impedit que la vida dels russos continuï si fa no fa com abans del 2022 (amb l’excepció, gravíssima, dels joves mobilitzats i morts al front). L’economia no s’ha ensorrat, i no hi ha hagut un motí general contra Putin, malgrat els vaticinis reiterats que hem sentit al llarg d’aquest any. El gegant rus fins i tot ha pogut desconnectar progressivament d’Europa i ha trobat nous clients i amics a l’Àsia i Àfrica. I la popularitat de Putin puja a les enquestes.
Certament l’exèrcit rus, sobre el terreny, ha patit tres revessos importants; les batalles de Kiív, Khàrkiv i Kherson. Però també és cert que les retirades d’aquests tres fronts han estat molt ràpides i relativament poc costoses, atès que les sagnies terribles que ha tingut Rússia –i també Ucraïna-, s’han produït més aviat en altres fronts. A més, no podem dir exactament que Putin hagi perdut les dues primeres ciutats, perquè no les havia ocupat mai. En el tercer cas, la pèrdua de Kherson és potser la més destacada, tot i que en aquest cas es pot explicar sobre el mapa que el replegament a la zona tenia sentit, tot atrinxerant-se a l’altra banda del riu Dnièper per raons defensives.
I val a dir que les forces russes han tingut èxits notables. Han ocupat prop del 20% del territori ucraïnès i no han cedit ni un pam de territori a la Federació Russa. Han ocupat ciutats majors de més de 100.000 habitants, com Melitòpol, Berdyansk, Lissitxansk, Severodonetsk, i ara potser conquereixen Bakhmut, com ja van fer a Mariúpol, ciutat de prop de mig milió de persones, a resultes d’un llarguíssim setge. A més, des del 2014 ja dominaven centres com Luhansk, Sebastopol, Simferòpol, Horvlinka o Donetsk –aquesta darrera que ronda el milió i les altres amb poblacions molt destacades. El percentatge d’habitants sota l’òrbita russa ara mateix deu ser d’entre una tercera i una quarta part del total d’Ucraïna. Abans de la guerra, a les ciutats i terres ara annexionades hi vivien uns 11 milions de persones. Es tractava de la zona més densa i industrial del país.
A sobre, si ens fixem en les retirades russes, veurem que han afectat ben pocs nuclis d’importància; amb l’excepció de Kherson, es tracta d’àrees més aviat rurals. Les zones ocupades al llarg d’aquest any de guerra, sempre a costa de matances considerables i avenços molt graduals, són en la seva majoria regions urbanes i econòmicament productives. Els russos han conquerit terres amb deu vegades més població que no pas les que han cedit. Així, la insistència de Putin en cruspir-se el Donbass no és trivial; a la regió és on hi viuen més russo-parlants, però també és la regió més poblada i productiva d’Ucraïna.
Ara que sembla que falta poc per a la caiguda de Bakhmut, se’ns va repetint que és un emplaçament de molt poca importància estratègica; però veiem com milers de joves dels dos costats hi són sacrificats a la desesperada. El mateix que vam sentir just abans de la caiguda de Mariúpol. Les derrotes ucraïneses són insignificants, les victòries són imponents. Així, els mitjans occidentals insisteixen en una premissa molt simple; cal disminuir els avenços russos i magnificar la resistència ucraïnesa. En lloc de deixar als lectors que facin la seva lectura intel·ligent, parlen molt poc dels fets i dediquen tot l’espai a declaracions pomposes i judicis sense gaire base.
No, no ens enganyem; no fa pas un any que Putin està perdent aquesta guerra. La situació s’assembla més a un fangar on els progressos són lents, maldestres i embussats. Però hi ha progressos per part de Rússia. En la visió cínica i freda d’una guerra (de la majoria de les guerres) la seva insistència a continuar té una certa lògica militar. Es tracta d’anar fent passes de formiga al camp de batalla per privar l’enemic de les ciutats més pròsperes. Encara que siguin guanyades en un estat deplorable. Mentrestant, es van buscant socis nous, com xinesos o indis, per sostenir l’economia pròpia mentre s’enfonsa la d’Ucraïna. Que nosaltres ho trobem desastrós i insofrible no vol dir que el Kremlin ho vegi igual.
11
1
