Diu el tòpic que la primera víctima d’una guerra és la veritat. No importa que la guerra sigui declarada o no. Ni tan sols que s’anomeni guerra oficialment. Ho estem veient amb la cínica “operació militar especial” a Ucraïna: els mitjans oficials russos (és a dir, tots) participen amb entusiasme en la versió periodística de la missió especial, que va d’enganyar massivament la població russa.
I també ho estem veient a Espanya. Que se sàpiga, no hi ha tampoc cap guerra declarada contra Catalunya, però la tècnica periodística de la “premsa d’estat madrilenya” és la mateixa. Ho estan fent, implacablement, amb el Catalangate, perquè saben que dominen clarament el món de la comunicació, amb comptades excepcions minoritàries.
Han decidit que aquest barroer espionatge és un tema a amagar, no fos que els ciutadans espanyols es facin una idea clara de a quina mena de país viuen. En conseqüència, l’estat major de la premsa d’estat (que d’alguna misteriosa manera coordina les portades i els missatges) ha reduït l’escàndol de l’espionatge a la mínima expressió. Com si no hagués passat res. O com si fos la cosa més normal del món.
Els mateixos que es passen el dia parlant d’adoctrinament no deixen passar ni un segon sense adoctrinar els seus ni sense posar la diana sobre els enemics de l’estat espanyol. El missatge és rotund: es mereixen qualsevol cosa que els pugui passar.
Han decidit que això és una “operació estatal especial” i que, com a les guerres, aquí s’hi val tot. Com que no poden treure els tancs al carrer, es dediquen a imposar, espantar, mentir, empresonar, embargar, arruïnar… I això inclou, per descomptat, espiar.
Un espionatge que, detall no menor, assimila els catalans independentistes (i ben aviat els altres també) a la categoria de terroristes o narcotraficants.
Aquest és el discurs de fons de la “premsa nacionalista espanyola d’estat”: tractar els catalans com a enemics i Catalunya com a terra a reconquerir, dominar i espanyolitzar. I això genera el clima social adequat perquè l’espionatge massiu es pugui veure com una anècdota, com un acte de guerra bruta just, necessari i proporcional. El mateix mètode que ha servit per qualificar de colpista l’independentisme, justificar totes les barbaritats judicials que s’han comès, les agressions policials i el que més convingui.
Aquí no hi ha casualitats ni coincidències, sinó una estratègia de fons en la qual el bloc dominant de la premsa espanyola actua, a consciència, com a paraigua ideològic i moral que permet legitimar qualsevol acte de guerra en nom de la sagrada unitat d’Espanya. Si cal, immolaran sobre el seu altar la democràcia sencera o el que quedi de les seves despulles, mentre continuen difonent, per terra, mar i aire, el seu adoctrinament des dels mitjans i continuen enganyant a la població espanyola sobre el que realment està passant aquí.
I és molt, molt dubtós que siguin simples propagandistes a sou o que només segueixin les instruccions del CNI, aquest pobrissó organisme secret que no es pot ni defensar… Tots aquests mitjans han traspassat la ratlla i formen part, de ple dret, del comitè (secret) de defensa de la sagrada unitat d’Espanya.
Any rere any, així és com es van imposant als mitjans dominants espanyols les tècniques “periodístiques” al més pur estil Putin: el rentat de cervells, la manipulació sense escrúpols de la realitat i la construcció d’un discurs d’odi i de justificació patriòtica de la degradació de la democràcia espanyola. Un discurs salvatge que té èxit i molt de futur per davant, com veurem els propers anys.
Qui li havia de dir a Putin que tindria tants i tan bons deixebles a Madrid! Deixebles que tenen com a referent no el “Washington Post”, sinó “Russia Today”. O el “Pravda”.
2
20
