Els resultats de les eleccions han confirmat tots els pronòstics que férem el 3 de juny. S’ha configurat l’escenari previst i la governabilitat d’Espanya depèn, a hores d’ara, de Puigdemont. L’entrada a la Moncloa demana trucar a la porta de Waterloo. Per a molts és una situació endimoniada perquè sembla del tot impossible endevinar els futurs esdeveniments, però ací, com ens agrada el risc, intentarem exposar les possibles sortides de l’embolic i estimar les seves probabilitats.
En primer lloc, és necessari conèixer el calendari. El 17 d’agost serà la sessió inaugural de Congrés i fins al dia 24 tindrem l’elecció del president de la cambra, la conformació dels grups parlamentaris, l’entrevista de Felip VI amb els líders polítics i el posterior encàrrec de formar govern. Després, s’enceta el caos, perquè legislativament no hi ha res previst en el cas que no hi hagi una majoria clara des del principi. La nostra Constitució, amb un disseny electoral pensat, precisament, per evitar un executiu en minoria parlamentària o la inestabilitat derivada de la fragmentació, afavoreix el bipartidisme per impedir els governs de coalició.
En teoria, Feijóo seria el designat pel rei per portar la iniciativa, però com feu Rajoy el 2016, podria negar-se i passar la pilota a un altre candidat. En aquest cas, no hi ha límits de temps i ens podem trobar, novament, competint amb Bèlgica per batre el rècord d’un govern en funcions. Tanmateix, aquesta decisió afavoriria Pedro Sánchez i, lògicament, Feijóo no té cap incentiu per rebutjar l’oferiment del monarca. Per tant, acceptarà l’encàrrec, malgrat saber que fracassarà, per engegar el rellotge i posar pressió al PSOE. Si el 5 de setembre no aconsegueix la majoria absoluta, s’iniciaria un període de 2 mesos per trobar una alternativa i, si no n’hi hagués, s’haurien de convocar novament eleccions en un terme màxim de 47 dies. Llavors, el més probable seria anar a les urnes just abans de les vacances de Nadal. De nou, si volen votar còmodament, no planifiquin cap viatge lluny de casa en aquestes dates.
A més a més, Feijóo tindrà també urgència en accelerar el calendari, perquè com major sigui l’interval, més probabilitat hi haurà que l’oposició interna favorable a posar Ayuso com a cap del partit s’organitzi. En aquests moments, el seu principal enemic són els seus companys de militància, perquè, com vàrem predir, Feijóo ha demostrat ser un pèssim candidat i res fa pensar que ho faria millor a les eleccions vinents. Per altra part, Ayuso es pot trobar que un hipotètic triomf de Feijóo la perjudiqués més que una victòria de Sánchez, perquè amb el PSOE a la Moncloa ella sempre serà la líder de l’oposició al govern d’Espanya des de la presidència de la Comunitat de Madrid.
La realitat política que tots veiem, però la majoria dels polítics omet, és que la situació socioeconòmica d’Espanya actual és una guerra de Madrid contra tota la resta de territoris de l’Estat. Madrid és la fortalesa de les elits franquistes que governen el país i han fet de la seva administració autonòmica un Estat en paral·lel que és el seu refugi per a quan perden el govern d’Espanya. A Madrid hi són tots els mitjans de comunicació suposadament nacionals que ells controlen i des del pressupost d’aquesta macroentitat burocràtica poden segrestar la Moncloa com va passar durant la crisi de la Covid-19.
En aquest sentit, la inèrcia política inevitable és un xoc Ayuso contra Sánchez, Madrid contra Espanya, perquè l’altra opció exigeix un gir de 180 graus del PP per apropar-se al PNB i desfer-se de Vox. Si en un principi molts pensaran que la repetició electoral afavoreix el PP, haurien de fer millor els comptes. En primer lloc, si hi ha noves eleccions seria perquè el PSOE no s’ha plegat a les exigències de Puigdemont i, llavors, el principal argument de la campanya quedaria invalidat. En segon lloc, Feijóo trontolla cada cop que parla, perquè no sap si cercar la moderació per col·laborar amb els socialistes o els nacionalistes bascos o llançar-se a una OPA contra Vox. Les dues estratègies són incompatibles i fan del tot impossible que els populars governin mentre hi hagi un lideratge fort al PSOE.
Per altra part, com també vàrem explicar el 3 de juny, els electors de Vox no es passaran tan fàcilment als populars malgrat les apel·lacions al vot útil. El seu antieuropeisme és una diferència determinant que es diluiria dintre del PP i l’aproximació al PNB serà sabotejada per Vox. Difícilment seram fagocitats pels populars, però, a més, per la distribució provincial del vot tampoc es produirien grans canvis en l’assignació de diputats. L’increment del PP per una desfeta de l’extrema dreta tindria com a principal beneficiari a SUMAR i no garanteix una majoria absoluta. El PNB, probablement, seria necessari.
Per tant, la pilota és a la teulada de Waterloo. Sánchez no perdrà ni un segon i els contactes ja hauran començat, perquè voldrà arribar al 17 d’agost amb un pacte quasi tancat. Molts demanen a Junts un no rotund si no se cedeixen quimeres com referèndums o reconeixements del català a Europa, concessions que sols es faran després de llargues mobilitzacions socials que aturin Catalunya durant setmanes i, probablement, costin morts en la repressió dels aldarulls. Cap polític podrà obtenir aquestes victòries sense sacrificis personals i econòmics de milers de catalans, perquè els canvis radicals, fins i tot quan s’enquadren a la força en els conductes institucionals, tenen aquest preu. Per tant, tot serà molt més prosaic.
Tanmateix, la decisió a Junts no és senzilla. L’abstenció dels darrers comicis faria pensar que el maximalisme és l’opció adequada a la sensibilitat del moment; però el resultat d’unes noves eleccions pot ser pitjor: el PP podria formar govern amb suport del PNB i es faria el ridícul davant dels pragmàtics, perquè els bascos, novament, sabrien negociar millor i fer caixa mentre els independentistes catalans farien el passerell. Els crits de traïdors als bascos serien tragicòmics, perquè la funció del PNB, precisament, és negociar millores per al seu govern. L’altra opció seria un Sánchez que necessités ERC i, lògicament, aquests col·laborarien encantats per garantir el control de la Generalitat, malgrat que suposi una sagnia electoral per al futur. Per altra part, si obtinguéssim el mateix resultat, Sánchez s’allargaria al govern en funcions per més d’un any i la inèrcia obligaria a fer-lo president. Per tant, no són tan evidents els beneficis tangibles del no.
Encara més, negociar amb èxit i humiliar públicament Sánchez serviria per tindre un PP galvanitzat i irreconciliable amb el PNB, principal perill estratègic per a Junts, i uns jutges espanyols, animats per Vox, impopulars a la UE, una altra necessitat vital per a Puigdemont. Així mateix, davant dels pragmàtics deixarien ERC com els mestres de la incompetència negociadora, que certament ho són pel balanç de la passada legislatura, i tindrien molt més marge d’actuació per al futur. Una abstenció no compromet massa i, arribat el cas, sempre es podria fer caure el govern si el PP plantegés una moció de censura o s’hagueren d’aprovar els pressupostos. Finalment, les possibilitats de coordinar la política catalana amb l’espanyola per forçar un avançament electoral a les autonòmiques també serien més àmplies.
Per tant, a hores d’ara, el no em sembla més improbable que l’abstenció a la sessió d’investidura, perquè no hi ha massa incentius per repetir la convocatòria electoral per a cap de les dues parts i sempre es té a mà el recurs de fer caure el govern. Un instrument de negociació futur molt poderós que permetria satisfer en un futur els maximalistes descontents amb l’abstenció. Puigdemont té una situació privilegiada: és al centre de tot i Espanya, però també el futur dels populars europeus i la seva fusió amb l’extrema dreta, depenen de la seva decisió. Ha guanyat un set i té la iniciativa. Si sap jugar la pilota, tindrem espectacle garantit i molts esperem veure el cap de Marlaska sortir de la pista al primer cop.
8
