Vaig preguntar a Vicente Guilarte, president interí del govern dels jutges, si, segons la seva opinió com a jurista, Puigdemont podria presentar-se a les eleccions europees i si, guanyat l’escó, en podria prendre possessió sense acudir a jurar o prometre la Constitució a Espanya. Ho vaig preguntar en un d’aquells multitudinaris esmorzars politicoperiodístics-empresarials que amb tanta freqüència s’organitzen a Madrid, i Guilarte, que va semblar pendre’s a broma la meva consulta, va dir simplement, des del faristol, que no pensava respondre’m. “Aquí ningú vol ficar-se en embolics”, em va dir després un dels responsables del fòrum organitzador d’aquests esmorzars.
I sí, sens dubte la figura de Puigdemont, polèmica com cap altra, tornarà a adquirir protagonisme passades les eleccions gallegues –sembla que ningú se’n recorda a la villa y corte, encara que no ha passat ni una setmana– i quan ja enfilem el camí cap a les eleccions europees del juny. Serà una batalla que anirà molt més enllà o, per ser exactes, quedarà molt més aquí, que de l’àmbit del Parlament Europeu: serà una batalla nacional en tota regla.
Ara com ara, es pot endevinar fàcilment que l’expresident de la Generalitat resident a Waterloo acapararà molts titulars. Tornarà a l’Europarlament, repetint els precedents anteriors? Tinc els meus dubtes que li sigui fàcil, suposant que ho pretengui, perquè ara Puigdemont representa una cosa que abans no representava: ara és la clau de la governació del país al qual ell, per cert, no vol pertànyer. Admetem que no deixa de ser una cosa paradoxal, i per aquí vindrà, sospito, la gran ofensiva judicial i de la dreta mediàtica.
El camí està marcat: el 7 de març, després de la pròrroga de quinze dies concedida per la Mesa del Congrés, sabrem si finalment hi ha un acord entre el govern central (o millor, el PSOE) i Junts per aprovar la proposició de llei orgànica de l’amnistia, sigui en les condicions actuals, sigui retocada en la negociació en curs entre les dues parts. Això obrirà la porta, o la tancarà, al trajecte polític posterior que ara mateix, amb tots els titubejos, es pugui imaginar. Totes les apostes realistes van pel camí que, en efecte, la llei s’acabarà aprovant, perquè una altra cosa aprofundiria l’abisme d’incertesa i provisionalitat que ja pesa sobre la política espanyola, i ennegriria l’horitzó polític de Sánchez.
Una altra cosa és, és clar, el cost polític que l’amnistia està costant a Sánchez i al seu partit fora de Catalunya. Sens dubte que la controvèrsia sobre l’amnistia és una qüestió que va pesar en el resultat de les eleccions gallegues, i pesa sobre les previsions de les enquestes en curs, que prediuen una victòria important del Partit Popular sobre el PSOE a les euroeleccions del juny. Al partit socialista comencen a advertir-se veus descontentes amb la política de Sánchez i del ‘seu cercle’, compost pels membres del govern, l’executiva del partit a Ferraz, els assessors monclovites i la immensa majoria dels integrants del grup parlamentari.
Però sembla evident que alguna cosa comença a canviar al si del ‘PSOE profund’, que es qüestiona on va l’actual ‘política d’aliances’, i també és clar que alguna cosa es mou al si de l’esquerra espanyola. Primer, perquè el coalitzat Sumar sembla trobar-se en hores baixes, i no només pel catastròfic resultat a la Galícia natal de Yolanda Díaz. Segon, perquè sorgeixen o ressorgeixen altres formacions que, com va passar amb el Bloque Nacionalista Galego, ocupen l’espai que fa no gaires anys ocupava el PSOE, al qual molts votants –tinc una enquesta de Metroscòpia que ho evidencia– retreuen que fa una política massa ‘nacionalista’ per als estàndards clàssics d’aquest partit, fundat fa 144 anys per Pablo Iglesias Posse.
Quanta influència té la política esmentada d’aliances en general, i la relació amb Junts i Puigdemont molt en particular, en aquesta mena de declivi en què, segons comentaristes de totes les procedències i sensibilitats, sembla estar caient el PSOE nacional (segurament això del PSC és una altra cosa)? Per descomptat, no es pot desconèixer que, hi hagi o no –que ja dic que molt probablement n’hi haurà, és clar– acord sobre la llei d’amnistia, l’aliança del govern central de Pedro Sánchez amb Junts és precària: es demostra en cada intervenció de Míriam Nogueras a les sessions de control al Congrés dels Diputats i ja no hi ha un sol parlamentari socialista que, en privat, defensi l’estabilitat futura de les relacions amb Puigdemont. I si aquestes es trenquen, que en algun moment molt probablement passarà, què?
Doncs aquesta és precisament la gran qüestió que circula en tots els cenacles i mentideros madrilenys aquests dies, i el comentarista, siguin quines siguin les seves preferències, està obligat a reflectir-ho. Encara que Sánchez mostra molta confiança a arribar –se suposa que amb les actuals aliances intactes– al final de la legislatura, cap al 2027, són molt pocs, per no dir cap, els que a les bancades governamentals secunden aquest optimisme ni aquest càlcul dels temps davant les càmeres i els micròfons dels periodistes. De fet, fins i tot sembla que el sancta sanctorum monclovita evita quedar-se sol amb els informadors, perquè, a hores d’ara, què els diran? De moment, el que anem recollint fins ara és el mateix que em va passar amb el cap dels jutges Guilarte: el silenci per resposta. I a sobre, de vegades, amb una certa conya, dit sigui amb perdó.
