Paraula d’honor que aquesta va ser la resposta que em va donar una alta personalitat del govern espanyol que assistia aquest dijous a un concorregut esmorzar al voltant d’un periodista considerat molt afí a La Moncloa quan li vaig preguntar, pensant a escriure aquest comentari, per l’enfocament que ara donaven a la situació a Catalunya: “no em parlis ara de Puigdemont, quan tenim Le Pen a les portes de prendre París; això de Puigdemont pot esperar”.
La vicepresidenta segona, Yolanda Díaz, i cinc ministres es van congregar aquest dijous al matí en un d’aquells multitudinaris esmorzars madrilenys del fòrum Nova Economia que solen tenir un polític o un empresari important com a protagonista. Aquesta vegada era un periodista, editor/propietari d’un digital considerat entre els més afins al Govern de Pedro Sánchez, que protagonitzava un esmorzar en què es va congregar, deia un col·lega assistent, “mig Govern”. Doncs bé, un dels ministres presents, departint amb mi, es resistia a entrar en l’anàlisi del que pugui o no passar a Catalunya amb una frase que, sinó textual, és molt aproximada: “Puigdemont ara no és el tema, quan estem preocupats amb Macron i Le Pen; Puigdemont pot esperar”.
Constato que a la Moncloa preocupa no poc aquest ascens de la líder de Reagrupament Nacional al país veí del nord. M’asseguren que el Govern d’Espanya també té les seves enquestes sobre el que pugui passar a França aquest diumenge i a la segona volta del pròxim 7 de juliol, i són moltes les dades que indiquen, segons sembla, que el partit de Macron, centrista sense perfils clars i força en sintonia amb Sánchez, patirà una derrota severa a mans de la ultradreta, que, per descomptat, també s’imposarà a la unió de l’esquerra capitanejada per Melenchon. Moltes coses canviaran, temen no pocs als despatxos madrilenys (i no només), en les decisions que es prenguin a París.
Des de fa molts anys, circula per les redaccions i pels cenacles la frase que diu: “quan França esternuda, a Espanya vam agafar una pulmonia”. Si a això li afegim el perill cert que als Estats Units acabi guanyant, al novembre, un delinqüent ultradretà com Donald Trump –escric aquest comentari abans de poder veure el debat històric entre el candidat republicà i el demòcrata, Biden–, comprendrem l’extrema preocupació de l’Executiu que comanda Pedro Sánchez i de tot Europa: no està la situació, segons sembla, per parlar de si Salvador Illa serà o no finalment investit com a president de la Generalitat o si caldrà anar a una repetició d’eleccions cap a l’octubre, després d’un estiu de negociacions frenètiques a la recerca d’una majoria d’investidura.
Que no dic jo que això, una repetició de les eleccions catalanes, sigui la menor de les preocupacions de l’Executiu de Pedro Sánchez, entestat, per descomptat, a la investidura d’Illa: La Moncloa sap, i diu en veu baixa, que Puigdemont és ja més el seu enemic que el seu aliat, i que moltes coses variaran a partir de la tardor, hi hagi o no noves eleccions a Catalunya, que ells confien que no n’hi hagi. Però sí que estic en condicions d’assegurar que el govern espanyol no facilitarà, sota cap concepte, una investidura de Puigdemont al capdavant de la Generalitat. I, si cal repetir eleccions, doncs es repeteixen. I si, de passada, cal anticipar unes eleccions generals que coincideixin amb les catalanes, doncs s’anticipen. Pedro Sánchez està segur que, amb el suport posterior o sense de Junts i d’Esquerra, les guanyaria i seguirà al capdavant del timó de l’Estat. O això va dient, segons sembla, almenys.
Crec que ara mateix aquesta repetició d’eleccions seria el mal menor per a l’inquilí de la Moncloa (crec, hi insisteixo). Per a ell, per a tots, el perill es diu Le Pen i, al novembre, Trump. Perquè el Govern de Pedro Sánchez, de manera que significa ideològicament a Europa (és ara el cap espiritual, si així es pot dir, de la socialdemocràcia a la UE, fins i tot encara que el 4 de juliol guanyin els laboristes al Regne Unit, que, al cap i a la fi, no forma part de la Unió), mai conviurà bé ni amb l’argentí Milei –això ja ha quedat més que clar–, ni amb l”ultradreta amb sordina’ de Marine Le Pen, ni amb el que el ministre/a interlocutor/a va anomenar ‘extremisme boig’ de Trump.
Així, que no els parlin de Puigdemont, “un senyor que viu a França i el retorn del qual, estem d’acord, no donarà més que mals de cap”, va concloure el/la ministre/a amb qui vaig repartir massa breument: la veritat és que al Govern espanyol, contra el que intenten demostrar, li plouen els problemes, que potser acabaran sent els problemes de tots nosaltres, perquè el món està adquirint derives potser no insospitades, però sí indesitjables.
I, dins d’això, Puigdemont, què importa? Ja no està com a número u al podi de les inquietuds del que podríem anomenar l’Estat. I bé, sembla que avui, com deia Jordi Pujol als periodistes massa molestos que li preguntaven per coses fastigoses, “això no toca”. El govern espanyol viu en el dia a dia, com aquell flegmàtic empresari anglès a qui un divendres li van dir que s’estava cremant la seva fàbrica: “quin disgust m’emportaré dilluns”, va dir. I va continuar fumant tranquil·lament la pipa.
