Donant per descomptat que ningú mínimament raonable vol que hi hagi presos, exiliats o inhabilitats pel Procés, es manté viu el debat sobre si els acords dels últims mesos entre ERC, Junts i el PSOE són una victòria o una rendició de l’independentisme. S’ha obligat un partit espanyol sistèmic a seure a negociar amb actors que volia veure emmanillats i a votar lleis com la de l’amnistia, que deien que era impossible. I el règim del 78 ha entrat en un bucle de terratrèmols amb rèplica i hi ha hagut un cisma a la Fiscalia com a màxim exponent d’una divisió que no es limita als focs d’artifici i la volatilitat de la política. La discussió sobre si aquest resultat va a favor o en contra del moviment que aspira a la secessió és el que divideix els que la volen.
En aquestes circumstàncies, en què tot sembla interpretable, de tant en tant es produeixen fets. Com el d’aquest dimecres, en què s’ha conegut la sentència del Constitucional que, per unanimitat, ha anul·lat dos acords de la Mesa del Parlament, del 18 i el 19 d’abril de l’any passat, a petició del PSC –no del PP, ni de Vox, ni de Cs. Els socialistes catalans van presentar un recurs d’empara contra la regulació del vot telemàtic per permetre que Lluís Puig pogués votar des de Bèlgica. La sentència, per unanimitat i redactada com a ponent per la magistrada María Luisa Segoviano –la progressista que va ser proposada per al TC pel sector conservador del CGPJ–, repesca la tesi segons la qual els exiliats són fora perquè volen, com a pròfugs de la justícia.
La resolució del TC recorda a tothom què era el PSC dos mesos abans del 23-J, sense que hi hagi cap possibilitat que hagi canviat des d’aleshores. Deixa clar, també, el que és un Tribunal Constitucional espanyol de majoria progressista. I confirma que els socialistes diuen la veritat quan repliquen al PP que tots els tractes que han fet amb els independentistes han sigut perquè els independentistes perdin força. Cosa que els resultats electorals constaten. Potser ara el PSC no presentaria el recurs contra el vot telemàtic d’un exiliat que va firmar fa menys d’un any i que li han estimat avui. Però no ho faria perquè ja no li cal: ja no hi ha majoria independentista al Parlament.
