Cap a 2008 vaig fer de traductor d’una conferència a l’Ateneu Barcelonès que va fer Richard Hatcher, aleshores president del National Union Teachers, sobre com s’havia degradat el sistema educatiu anglès. El context, en plena discussió al voltant de la Llei d’Educació de Catalunya –aprovada al cap d’un any–, es caracteritzava per múltiples temors que, molt relacionats amb el que ens explicava aquest professor de pedagogia de la University of Central England – Birmingham, inspirava aquest canvi legislatiu, avui vigent. I, certament, els detalls que compartia es van acabar convertint en profecia del que avui, quinze anys després de múltiples despropòsits de diversos colors polítics, està succeint.
Hatcher ens va relatar l’impacte de les polítiques neoliberals experimentades des que Margaret Thatcher va ser nomenada primera ministra (amb experiència catastròfica prèvia com a responsable d’educació a principis de la dècada de 1970). Curiosament, les reformes introduïdes compartien cert llenguatge que avui podria compartir una part important del progressisme, en la combinació de retallades econòmiques amb polítiques d’inclusió, innovació educativa i flexibilització curricular. Tanmateix, el pitjor estava per arribar, perquè sens dubte va ser la gestió de Tony Blair qui va acabar desmantellant i reduint a la indigència educativa el sistema públic. Potser és per això que la mateixa Margaret Thatcher sempre va reivindicar que el seu millor llegat va ser el primer ministre laborista, que es va atrevir a anar molt més enllà dels conservadors.
Les reformes de Tony Blair (1997-2007) van implicar una fiscalització obsessiva de les feines dels professionals. Va posar pressió a les escoles per acabar amb uns mals resultats més fruits de la sociologia que de les habilitats pedagògiques dels professionals. Això implicava atorgar més poder a les direccions, sotmetre a avaluacions constants i treure recursos a aquells centres que no eren capaços de millorar resultats, fins al punt que el centre podria tancar o passar a ser gestionat per empreses privades. Unes privatitzacions, per cert, vinculades sovint a l’àmbit de la defensa, la seguretat privada, la gestió de presons o centres d’internament d’estrangers, multinacionals de serveis, i fins i tot una dotzena atorgades a Ferrovial. Amb aquestes polítiques dràstiques, Blair prometia que acabaria amb els mestres mediocres i només els més bons es mantindrien en la docència.
Els resultats van ser catastròfics i contraris als desitjats. Amb la fiscalització constant, la pressió creixent, els cursets de reeducació de les suposadament equivocades qualitats pedagògiques, es va poder assistir a una great resignation molt diferent a l’esperada. En un país amb bones oportunitats laborals, amb empreses que saben apreciar la formació humanística, precisament els mestres més competents van marxar a fer altres feines. I els més incompetents, aquells amb currículums més curts o caràcter més indolent, van ser els que es van quedar a esperar que escampés el temporal. I això passava mentre que el sistema educatiu, ja de per sí escassament centralitzat (les competències educatives corresponen als municipis), es va fragmentar encara més. Es van reforçar les escoles d’elit –les Public Schools (que paradoxalment són privades) i les Grammar Schools amb plantejaments pedagògics convencionals i elevada exigència acadèmica per a les elits –, mentre que per a les classes treballadores es van estendre les comprehensive schools (que podríem traduir com a “escoles inclusives”). La distància social, creixent des del terratrèmol de Thatcher, s’ha complementat amb una distància educativa, en un país profundament classista on resta molt clara una educació tradicional i exigent, fonamentada en coneixements, ciències i humanitats per a les elits; i una de competències bàsiques, per projectes, experimental i de molta roba i poc sabó per a les working class, en un país on l’escola primària on has anat marca les teves oportunitats laborals i vitals.
Vuit anys després, vaig tornar a tenir l’ocasió de convidar de nou a Hatcher en una conversa pública a Rosa Sensat. Va ser més explícit amb la magnitud de la tragèdia. Explicava que, després del tsunami de les polítiques blairistes, tot i que les autoritats havien deixat d’obsessionar-se pels resultats (al final optaven per aprovar tothom en una actitud de comptabilitat creativa adoptada universalment per la pressió dels informes PISA), la professió docent havia estat completament trinxada. L’esperança de vida professional no passava de sis anys, amb mestres farts que acaben abandonant. La pressió per fer front a una burocràcia kafkiana, l’ús i abús d’aplicatius informàtics, d’indicadors, de rúbriques, d’informes i dades recopilades sobre els alumnes (que després, amb alguns escàndols periodístics, eren apropiats per empreses de serveis que posteriorment els revenien a empreses privades de treball temporal, immobiliàries o asseguradores), les exigències de famílies i directors, exhauria psicològicament els docents. Els mestres vocacionals de tota la vida havien estat substituïts per dos tipus de perfils típics: dones de mitjana edat, amb els fills grans, que feien unes poques hores de classe a l’escola local, més amb ànim de servei social que amb objectius econòmics i un creixent nombre d’immigrants, bona part dels quals en la Commonwealth en condicions laborals i salarials precàries, i amb una elevada rotació laboral. De fet, un amic de Linyola té un fill que practica aquesta mena de nomadisme per escoles angleses, de la mateixa manera que professionals de la sanitat catalans emigren a la recerca de millors condicions laborals d’un sistema que prefereix reclutar professionals que no saben parlar català. Hatcher també explicava que sovint aquests nous professors no disposaven de titulació universitària. Tampoc importa, perquè el classisme britànic, tan ben descrit pel sociòleg Owen Jones persegueix precisament que el sistema educatiu faci d’amplificador, més que atenuador, de diferències socials.
Quinze anys després d’aquesta conferència, aquesta catàstrofe anunciada ha arribat aquí. Aquest mateix mitjà ja s’ha fet ressò de les dificultats per trobar professorat, un problema extremadament greu que afecta un dels pilars de l’estat del benestar. Seria fàcil atribuir aquesta situació en base a la degradació material de la professió, amb una pèrdua de poder adquisitiu que, des de 2010 ençà ha implicat una pèrdua d’un 15-20% de capacitat adquisitiva; o de la creixent precarietat laboral, que va fer créixer la temporalitat d’un 15 a un 45% (i més d’un 60% entre els menors de 40 anys). O del perllongament de la jornada laboral en base a les exigències creixents per tasques burocràtiques inútils i discutibles. Hi ha altres aspectes, no menys importants, com l’addicció al populisme pedagògic de diversos actors polítics, molt especialment per part del partit que gestiona l’educació en els darrers cinc cursos. Accions polèmiques com el canvi unilateral del calendari escolar són també una manera d’assenyalar el professorat i de confondre l’educació pública fent creure que les escoles són pàrquings i guarderies, i no pas espais de formació integral, humanística i acadèmica. Hi ha altres qüestions doloroses, com ara la indefensió de professors, i sobretot d’alumnes, enfront de la violència escolar, que cap administració s’ha plantejat abordar amb rigor i eficàcia (i no, com fins ara, amb mantres de psicologia positiva i permissivitat amb els agressors). També podríem parlar d’una innovació que, com han reconegut en públic directors generals, exigeix un triple salt mortal sense xarxa perquè no hi ha s’ha comptat amb evidències de cap mena ni hi ha prevista cap mena d’avaluació de les experiències, amb una fe irracional que miren d’encomanar a una opinió pública acostumada a mirar cap a un altre cotat. Fins i tot hi ha, de manera creixent, l’ús de les aules per adoctrinar en la nova ideologia woke, optant per uns determinats valors sobre moral sexual, fluïdesa de gènere, experiments budistes o la metafísica pseudoreligiosa d’experiments Waldorf que no compten precisament amb el consens social. Tanmateix, la cosa va molt més enllà. En realitat, la decadència de la professió docent, que està assistint a una great resignation és provocada per un procés de proletarització.
Anem a pams. Quan parlem de proletarització, podríem fer la similitud amb la Revolució Industrial. Els artesans amb orgull d’ofici, llibertat personal, criteri propi, certa marca individual, va ser esborrats del mapa per les cadenes de muntatge, per la disciplina fabril, per la destrucció de la pròpia identitat, acompanyada, evidentment, per la caiguda dels nivells de vida, l’empobriment natural, la despossessió de llibertat personal i la militarització de la producció. És el que està passant actualment al sistema educatiu. A partir del moment en què les direccions decideixen qui es queda, a qui es contracta, què s’ha de fer i què no, a qui s’ha d’aprovar, a qui s’ha de vendre el producte, els docents han perdut la seva independència, el seu criteri professional d’adaptar la metodologia i els continguts al context específic d’una classe, i es redueix a seguir les consignes del projecte de direcció, per absurd, incoherent o irreal que sigui. La capacitat de tria de les direccions, en un país amb tendència a l’endogàmia i el sectarisme ha representat un Txernòbyl educatiu. Molts mestres i professors, amb l’esperit artesanal i l’orgull d’ofici han perdut la seva autonomia. Els claustres, abans amb un punt caòtic de confrontació d’idees, han esdevingut silenciosos. La submissió ha acabat essent una estratègia de supervivència per mantenir-se en un destí cobejat. L’antic pacte de carrera professional –a mesura que hom acumulava anys i experiència, un mestre es podria moure fins trobar aquella escola desitjada– ha estat trencat per la idea que qui disposa de majors habilitats socials o millors contactes personals té la capacitat de fer drecera en la trajectòria professional. S’apliquen metodologies que se sap perfectament que no funcionen, per no ser assenyalat i no resultar perjudicat. Quan hi ha problemes, ningú de l’administració es posa a l’altra banda del telèfon (i en les rares ocasions en què ho fa, no es creuen els professors). En aquestes circumstàncies, sovint els que disposen de més bona formació o els més decidits, busquen maneres de fugir de l’aula i buscar altres activitats relacionades. Aquells que disposen de carreres (com la informàtica o les matemàtiques) que permeten trobar altres sortides professionals, sovint més ben pagades o amb més marge de llibertat, fan el pas i deixen la docència. En altres casos, alguns professionals ja acostumats a la precarietat (com ara els filòlegs) busquen altres activitats que, si bé mal pagades i tan precàries, impliquen menys estrès, major independència i autonomia personal.
No ens hauria d’agafar per sorpresa. Ho havíem advertit. Ho sabien. Tot això que s’ha explicat en aquest article, s’ha exposat en fòrums públics i converses privades. Els responsables d’educació no són ximples, sinó coneixedors del que passava en altres països i ara, també, en aquest. I no només no han fet per evitar-ho, sinó que han premut l’accelerador. Hi caben dues hipòtesis d’aquest deteriorament induït. La primera, la necessitat de controlar estretament el professorat per manipular les dades de fracàs escolar i abandonament prematur (sense independència professional, les ordres de complir objectius estadístics pressionats pels organismes institucionals, combinat amb la desinversió educativa, és una drecera per complir objectius ni que sigui enganyant la ciutadania). La segona, la incapacitat de desprendre’s de dogmes ideològics i els prejudicis polítics (en la meva experiència, m’inclinaria per una combinació de totes dues). Una tercera, que no prendrem en consideració per la seva matriu conspirativa, seria que el pla forma part d’una destrucció de l’educació perquè, amb la quarta revolució industrial de la intel·ligència artificial, la major part de feines que ocupaven classes mitjanes desapareixeran, i per tant caldrà eradicar la capacitat de cultura i pensament de la majoria.
En qualsevol de les opcions, el panorama és desolador, perquè amb aquesta dinàmica autodestructiva, amb un professorat desmoralitzat i amb filtres qualitatius minvants, allò que s’ha deteriorat en pocs anys pot costar dècades redreçar. Potser sí que han posat l’alumnat al centre de la galàxia (on, per cert, hi ha un forat negre supermassiu). El preu ha estat enviar una professió de les més essencials per assegurar el progrés i el benestar a vagarejar pel fred i inhòspit espai exterior.
36
1
