Probablement, Trump no va guanyar les eleccions el dia de l’atemptat fallit en què, després de salvar la vida miraculosament, va treure’n una icònica imatge. Tampoc va ser decisiu el debat en què Biden va evidenciar el seu deteriorament mental. Sí, en canvi, va assegurar la victòria de novembre en el moment en què va triar com a company de tiquet electoral el senador d’Ohio J. D. Vance.
A diferència de Trump, Vance és un personatge en què es barregen les característiques de l’americà virtuós, el capteniment modèlic i el mite del lluitador i el self-made man. Fa cosa d’uns cinc anys, quan ningú no el coneixia encara aquí, em va caure a les mans el seu Hillbilly Elegy, l’autobiografia personal, alhora retrat col·lectiu, d’aquest ampli i extens espai que representa l’Amèrica blanca empobrida i humiliada, que proveeix de combustible l’incontrolable incendi que crema en uns Estats més Dividits que Units. Vance, fill d’una família pobra i desestructurada dels Apalatxes, d’un dels estats del Rust Belt –els antics estats industrials que, amb la globalització, van veure volatilitzades les feines qualificades i ben pagades–, que va patir al seu entorn l’addicció a les drogues de la seva mare, feines precàries i el menyspreu de les elits universitàries, va seguir una vida exemplar. Va allistar-se als Marines (fent de corresponsal a la guerra de l’Iraq), va estudiar amb beques i es va llicenciar en ciències polítiques, filosofia i dret. De fet, la seva autobiografia, publicada el 2016 i que va ser portada a les pantalles posteriorment, el va convertir en un personatge públic que va facilitar la seva entrada a la política.
La seva trajectòria és, per tant, radicalment diferent de la d’un Trump, procedent de l’elit novaiorquesa, i, de nou a diferència d’un Vance catòlic practicant i de vida familiar, de “moral distreta”. Trump, tanmateix, ha sabut explotar tant les seves virtuts com els seus defectes, els seus èxits i fracassos. El problema és que ha generat grans anticossos, no només entre l’electorat nord-americà, sinó contra el mateix establishment a qui no agrada tant el seu ideari polític (que qualificaria de “no identificat”), sinó la seva imprevisibilitat, la seva irrefrenable tendència a anar per lliure, a fer una cosa per defensar-ne la contrària poc després. Vance, per contra, té tot allò que no pot tenir Trump, i que precisament el posa com a model al seu electorat. Al cap i a la fi, Vance representa a aquell espai demogràfic que, més enllà d’una ideologia, un gènere, una adscripció ètnica o una condició econòmica, podria ser la que descriuen les lletres de les cançons de Bruce Springsteen. Homes i dones que han perdut molts trens a la seva vida, que han tingut una existència difícil a causa d’errors propis o aliens, i que mantenen l’esperança malgrat les negres tempestes que s’albiren a l’horitzó. S’ha teoritzat força sobre aquest fenomen. Hillbilly és un terme despectiu per descriure els blancs pobres, alcoholitzats o drogats que viuen a ciutats petites i sense esperança (i farcits d’ira, com expressen les cançons que bramava un Kurt Kobain que va patir una adolescència terrible). Ja a la dècada de 1990, Jim Goad un personatge peculiar va publicar un interessant “Redneck Manifesto” on indagava en els orígens dels blancs pobres (considerats despectivament per l’establishment acadèmic i cultural com a White Trash) en l’esclavitud temporal i els convictes que l’imperi britànic expulsava del seu país per repoblar les seves colònies. I que això implicava un seguit de pràctiques que, en termes de Goad implicava “treball dur”, “oci dur”, “religió dura”…, i sobretot un gran ressentiment respecte de les elits de les ciutats (especialment els descendents dels propietaris d’esclaus o l’aristocràcia del Nord-est).
Joe Biden, objectivament, no ha estat pas un mal president. En tot mandat hi ha les seves llums i ombres. Enfangar-se amb Rússia per Ucraïna o sortir amb la cua entre cames d’Afganistan no han estat precisament encerts. Tanmateix, el suport als sindicats ha implicat certa millora en el poder adquisitiu dels treballadors, i això, al seu torn (apujar salaris és una manera de millorar l’economia en fer circular diners i promoure el consum), ha implicat un creixement econòmic considerable. El problema, com a Obama en el seu mig fracassat pla de sanitat pública, ha estat no anar més lluny, ni ser més contundent al respecte. I potser, el pitjor de tot, ha estat ser massa permissiu amb uns poders fàctics globalistes, amb el món financer i especulatiu de Wall Street que han permès desindustrialitzar el seu país conduint-lo a una vulnerabilitat perillosa, i a deixar-se arrossegar per les creences wokistes que s’han apropiat de bona part del Partit Demòcrata. Un partit que viu massa de les elits (econòmiques, intel·lectuals, culturals), de les seves xarxes clientelars (abans els sindicats, avui els activistes del gènere o la raça), que fonamenta el seu discurs en el greuge (envers els homes blancs de classe mitjana) i que segrestat ideològicament pel clintonisme (de Hillary), ha perdut les classes treballadores clàssiques. Trump, bon oportunista, ha sabut fer servir el ressentiment dels ofesos i humiliats. De persones com Vance, que va començar la seva consciència política entre els demòcrates, i que sembla que en pocs mesos serà el vicepresident republicà, amb força possibilitats d’esdevenir president en un futur. Poca broma! Reagan també va començar com a demòcrata!
Els Estats Units viu en un moment delicat. Com dèiem, i com pot constatar qualsevol observador, està dividit. No pas pel color de la pell, ni pel sexe, ni tan sols per les desigualtats socials i econòmiques. El geògraf Christophe Giully i el filòsof Emmanuel Todd han identificat aquest fenomen contemporani occidental a França. Es tracta d’un antagonisme fonamentat en aspectes culturals. Són detectables una profunda divisió acadèmica (entre qui disposa d’estudis universitaris, que depenent del país oscil·la entre un terç i la meitat de la població) i la resta. Independentment dels ingressos o els problemes de caràcter material (un doctorat no t’assegura poder llogar un pis, mentre que un lampista sol ingressar més que un catedràtic d’universitat), els uns se senten superiors a la resta. I tracten amb certa condescendència i supèrbia qui no ho ha tingut. Els saltataulells tendeixen a creure’s superiors als treballadors fabrils o els caixers de supermercat. I a partir de les polítiques identitàries (i certa tendència al gueto identitari), s’obre una rasa cada vegada més gran entre uns i altres. Els uns, davant la impossibilitat de tenir les bones feines que es van esvair mitjançant la globalització i les polítiques neoliberals, han muntat tota una indústria paral·lela de guinguetes diverses per canalitzar els seus greuges reals o imaginaris: les discriminacions per raó d’ètnia, gènere o una confusa i fluida condició sexual. Els altres, titllats de reaccionaris i rèmores històriques. Els primers munten observatoris i entitats diverses, o com exposa Christopher Rufo –un dels grans ideòlegs de la dreta nord-americana– instauren una burocràcia DEI (Diversity, Equality, Inclusion), que bàsicament han funcionat per exercir de comissariats polítics a dins les universitats, les grans corporacions o una opinió pública dirigida i amb l’amenaça constant de la Cultura de la Cancel·lació. Els altres, normalment més blancs, més pobres, amb poques perspectives o una visió convencional del món, s’han sentit (amb raó o sense) humiliats i ofesos. I en aquesta gran guerra cultural, s’han organitzat a l’entorn d’un Partit Republicà que, com la seva antítesi, també s’ha reconfigurat.
A Catalunya tenim uns mitjans de comunicació que, a còpia d’un wishful tkinking s’han degradat acceleradament, de manera que han tendit a simplificar-nos l’antagonisme entre demòcrates i republicans en una lluita entre bons i dolents. El maniqueisme pot servir per alleujar consciències, tanmateix no ens dota per comprendre en profunditat la magnitud del conflicte ni extreure lliçons pròpies. Contràriament al que es diu, el Partit Demòcrata no és el de les minories, ni racials, ni religioses, ni sexuals, ni de cap mena. Tots aquests col·lectius tenen presència entre ambdós partits i ambdues cosmovisions. No ens hem de deixar entabanar per la propaganda dels uns i dels altres. Cada partit disposa de les seves xarxes clientelars (i fins i tot, del seu percentatge de vots). Sí que hi ha una certa confrontació de principis filosòfics. Els republicans semblen defensar uns valors tradicionals (que podrien representar la figura de Vance), avui, en una era de descristianització, qüestionades, mentre que els demòcrates probablement van imbuïts dels valors postmoderns de la diversitat i el relativisme cultural inoculats per l’era Clinton (mentre renunciaven a ser el partit dels treballadors).
Sembla prou clar que Trump guanyarà el novembre. I que la proposta demòcrata en què Biden va resultar ser una mena d’obstacle per impedir la victòria de Bernie Sanders, representant dels demòcrates de tota la vida, i un intermedi respecte les propostes globalistes i multiculturalistes de l’estil Ocasio o Harris. Què passarà aleshores? Això és un misteri fins i tot per a Trump, que no va ser un president reconegut per la seva previsibilitat. Aquests quatre anys d’intentar apartar-lo de la cursa per la via legal ens poden dur a un president radicalitzat. La supervivència a un atemptat com el d’aquest mes sol afectar en el sentit que pot fer creure al president que ha estat elegit per Déu per a una missió especial, i pot trencar amb els pocs frens que li quedaven al novaiorquès. Tot plegat fa basarda.
