Ningú amb dos dits de front és capaç d’imaginar com a possible l’opció d’entrar un matí a internet i trobar tot de titulars que anunciïn que el govern espanyol s’ha avingut a legitimar un referèndum d’independència a Catalunya. I menys encara que ho hagi fet fruit d’un procés de negociació amb Junts, un procés que Sánchez es va comprometre a iniciar per evitar la repetició d’unes eleccions. Pensar-hi fa riure i tot, de ridícul. Tothom sap que no és possible arribar a un acord amb Espanya perquè ens doni permís per fer la independència, i sap greu escriure evidències, però és que aquesta és precisament la pastanaga podrida que Puigdemont ens va proposar de perseguir en el seu intent de conferència.
A canvi de facilitar la investidura, Puigdemont demana a Sánchez -a banda de l’amnistia- un marc de negociació amb la suposada esperança que algun dia pugui culminar en un “acord històric” que permeti fer un “referèndum acordat”. És a dir, Junts, un partit que fa anys que cotorreja unilateralisme i confrontisme, i el seu líder, que assegura que el 2017 es va fer enrere per evitar que l’Estat massacrés els catalans, ara proposen la possibilitat de poder desllorigar la guerra amb tals bàrbars en un acord de despatx. Fer veure que existeix alguna possibilitat d’èxit és una aixecada de camisa. És el mateix que ha estat fent Esquerra, tot i que els republicans ho han exposat més obertament i ho han executat tot fatal. Però en essència la renúncia és la mateixa, per això només són capaços d’imaginar pactes amb el govern espanyol, perquè són incapaços d’assumir la responsabilitat de desbordar l’Estat, que és l’única manera de fer la independència.
Naturalment, Junts no pretén que Espanya ens doni permís per marxar, que no estan sonats. Ells ara el que volen és guanyar les eleccions catalanes, i per això han llançat una proposta que pugui agradar als votants més peixcovistes i que no disgusti del tot als fans de Puigdemont. Jugada mestra! Fa anys que molts mirem d’explicar que la batalla política real entre l’espai d’Esquerra i l’espai de Convergència no té res a veure amb la independència sinó amb la gestió de l’autonomia. És a dir, aquests dos partits no es barallen perquè tinguin idees irreconciliables sobre com alliberar el país. Per a ells, el que realment està en joc és qui ocupa la plaça de masover, que és on hi ha el micro d’interlocució amb Madrid. Quin partit heretarà el tron de Pujol, this is the question. Per poder tapar aquesta realitat, els dos partits alimenten conjuntament una ficció en què suposadament es confronten per discrepàncies que tenen a veure amb l’estratègia independentista, quan en realitat el que s’estan disputant és el lloc des d’on poder negociar i distribuir el pinso que ens concedeix Espanya. I anar aconseguint alguna coseta -avenços tàctics!-, i anar xutant la pilota endavant i, de passada, alimentant la idea de fons que, un dia, haurem forçat Espanya a canviar prou perquè puguem marxar de bones, sense trencar els ous.
No sé què acabarà fent Junts respecte a la investidura de Sánchez. Des del principi he tingut la intuïció que la bloquejaran, perquè em sembla el camí més segur per a recuperar el govern. A més, ara podran dir que han intentat evitar-ho llençant una proposta, de cara als votants més pactistes. En tot cas, els camins dels convergents són inescrutables i, per tant, jo què sé. L’únic que sé del cert és que cap dels seus camins ens portaran, ni ens acostaran, a la independència. Faran, com sempre, l’únic que han demostrat saber fer, que és traficar amb els interessos del país a canvi de poder ser els gestors del païset. I mentrestant, la piconadora va fent.
