Una de les frases –podríem dir-ne sentència– que més el va colpir i de què més pagat estava Lluís Prenafeta li la va amollar Jordi Pujol entrant tots dos al Palau de la Generalitat després d’haver guanyat les eleccions del 20 de març del 80: “Lluís, la Generalitat som tu i jo”. Aquella confessió era d’una literalitat absoluta. En aquell moment no hi havia ningú més. Pujol acabava de ser investit president i ell –Prenafeta– apareixeria aviat al Diari Oficial de la Generalitat nomenat secretari de la Presidència. El govern vindria després.
Va ser a la mateixa porta del Palau on un dia, poc després, un funcionari que venia d’antic, heretat de la Diputació de Barcelona, li va comentar: “Senyor secretari, faci’m cas. Si vol sortir-se’n, no faci res. Si fa alguna cosa, pot acabar en la presó”. Paraules profètiques, en el cas de Lluís Prenafeta.
Lluís Prenafeta va explicar la volta al món institucional en el seu primer llibre: L’ombra del poder. Allà hi ha alguns dels episodis més interessants que va donar un llarg passeig d’una dècada per la política. Des del moment en què coneix Jordi Pujol fins a la seua dimissió, passant per instants tan culminants com els viatges presidencials, la creació de TV3 o el viacrucis de Banca Catalana. Prenafeta rampant –en estat pur– és el que acompanya el president Pujol com un parallamps eficaç. “Lampistes”, n’han dit després.
El millor Pujol no s’entén sense algú que li desbrossava els marges i li aplanava els camins. Algú que en aquells anys tan eficaços es va estimar sàviament no traure mai ni pit ni cresta, i resoldre, sol i en silenci, discretament, tots els petits i grans drames que amenaçaven el president. Prenafeta es va guanyar una fama davant els periodistes de saber-ho tot, de decidir-ho tot i fins i tot de manipular-ho tot. L’exageració és lliure. En tot cas, quan Pujol havia de fer front a un vesper molt sovint qui entrava al fangar era el seu secretari.
Tots tenim tendència i dret a pensar que “els polítics” menteixen per vici i que les històries que ens expliquen –sovint, simples i redones– són pantalles de distracció que amaguen laberints monstruosos i conspiracions inconfessables. I no. Lluís Prenafeta sempre va afirmar que els seus millors moments al costat de Jordi Pujol hi eren, en aquell llibre. En done fe. Perquè una llarga relació amb algú que coneixes de rebot i que acabes estimant donen per a explicar-ho tot.
La millor dècada del president Pujol –la dècada dels prodigis– hi queda ben retratada. El Pujol més complicat –a partir d’un moment determinat, fins i tot sobrer– vindria després, quan el seu secretari va deixar-ho estar –va deixar-lo– i va tornar al món potser encara més complicat dels negocis laics. Uns negocis que el van sacsejar de mala manera. L’episodi de Rússia –on va entrar a buscar petroli i en va sortir xollat– el va deixar arruïnat –de moment– i escarmentat de segons quines coses fins al final de la seua vida.
Fora de la Generalitat –i al marge dels seus negocis– Lluís Prenafeta va tenir dos moments més culminants. L’impuls del diari El Observador i la creació de la Fundació Catalunya Oberta. El primer el va desmantellar. Allò va acabar malament i ell sempre se’n va ressentir. El segon va ser un dels grans plaers postgovern. La Fundació Catalunya Oberta va ser un grup catalanista i de tendència liberal on Prenafeta es tornava a moure com una anguila. “Jo me’n sentia particularment orgullós –va escriure temps després–. Me’n sento encara”. Sempre se’n va sentir.
L’orgull es va trencar quan el 26 d’octubre de 2006 un policia judicial se li va acostar després d’eixir de casa i li va preguntar: “¿Es usted el señor Lluís Prenafeta?”. Després de l’assentiment preceptiu, començava el malson: “Queda usted detenido”. Per ordre del jutge Baltasar Garzón l’exsecretari de la Generalitat quedava inclòs dins la instrucció del cas conegut com a Pretòria. Per a alguns, aquell va ser un justo castigo més dels que s’han anat encadenant per castigar “la corrupció pujolista” o “el sector dels negocis”. Per a alguns altres –molts menys, per desgràcia–, per als qui s’han pres la molèstia de llegir-ne la instrucció, allò va ser un excés més dels que tant van caracteritzar la trajectòria del magistrat.
Després de passar quaranta-tres dies en presó, el Prenafeta en llibertat era una altra persona. Tan alterat, tan destarotat, que, per evitar un judici en què ell i la seua dona podien acabar de nou en presó, es va estimar més pactar amb el fiscal. Reconèixer una culpabilitat que sempre va rebutjar de manera sentida i contundent. Perdre-ho tot per mantenir la llibertat.
Tot allò el va marcar molt, però no el va derrotar. I encara en els darrers anys, arruïnat, Lluís Prenafeta ha mantingut sempre els esclats, els llampecs d’aquell home, quaranta anys més jove, que un dia va entrar al Palau i va entendre que la Generalitat (també) era ell. Gràcies, senyor Prenafeta, i passeu-ho bé on els déus el vulguen enviar.
