Just fa un mes, escrivíem que era massa prompte per anticipar la derrota de Pedro Sánchez a les eleccions vinents. Les enquestes dels últims dies semblen confirmar aquests pronòstics i les aparicions televisives del president del govern demostren la seva ambició. Com ja comentàrem, Sánchez és un supervivent nat que fou capaç de sobreviure als intents del seu propi partit per liquidar-lo, quan el PSOE és una màquina especialment ben afinada per trinxar els seus. En el passat, ha guanyat la partida amb moltes pitjors cartes i ha revertit situacions que semblaven impossibles. De sortir a correcuita i escoltat d’un hospital de Barcelona perquè no es podia garantir la seva integritat física a tenir un alcalde socialista en poc més de tres anys. És cert que els partits independentistes li han fet gran part de la feina, però res fa pensar que al PP seran més hàbils o intel·ligents.
Un detall que els analistes han passat per alt és l’experiència política de Feijóo, qui mai no ha disputat unes eleccions realment competitives amb rivals potents i de resultat ajustat. No està acostumat a una pressió mediàtica omnipresent i contínua, sense espai per al descans, que exigeix ocupar el focus constantment si no vols deixar camp de joc a l’adversari i on cada errada es magnifica. Els seus ritmes, els de la política a Galícia, no són els de Madrid i els seus innumerables mitjans que necessiten generar continguts i polèmiques sense aturar-se. L’estratègia d’evitar una exposició mediàtica fora del seu control és impossible per l’aspirant al títol i és un privilegi que sols es pot permetre qui seu a la Moncloa.
A més a més, no és un home resolutiu avesat a prendre decisions difícils. És cert que Mariano Rajoy tampoc ho era, però ell va necessitar tres eleccions per guanyar, una crisi econòmica mundial, l’enfonsament del sistema bancari i la descomposició del PSOE. Malgrat que la crisi i la fallida bancària no es poden encara descartar com esdeveniments futurs, la pasokització no s’entreveu a l’horitzó. Per altra part, Rajoy tenia la mà trencada amb les conspiracions internes del PP i, com a mínim, sabia controlar la seva casa. Feijóo es troba molt lluny de Madrid i gestiona una comunitat autònoma, una cosa totalment irrellevant als ulls dels seus col·legues de la capital. Qualsevol ciutadà que hagí assumit la presidència d’un pati de veïns sap més de l’exercici del poder que un president de comunitat autònoma, ja que ha d’aplicar mesures impopulars i dràstiques com les derrames, mentre que les comunitats autònomes no tenen capacitat per dissenyar polítiques fiscals. Són mers centres administratius de planificació de la despesa amb minses funcions delegades quan es tracta de poder real i, en conseqüència, els seus gestors són més aviat delegats comptables.
Tanmateix, el punt clau del calvari que espera els dirigents populars és la cruïlla ideològica on els han situat les darreres eleccions. Cada cop senten que hi ha menys marge per diferenciar-se de VOX o del PSOE i sostenir una política coherent. El caos dels últims dies en els pactes amb la ultradreta no s’expliquen sols per la indecisió de Feijóo, hi ha un dilema al PP entre mantenir-se dintre dels consensos europeus i no perdre la seva base electoral, un entrebanc que la dreta tradicional pateix a tot el continent. El cas més clar és la bandera de l’arc de Sant Martí que alguns líders del PP han ondejat aquesta setmana en contradicció amb els acords subscrits amb VOX. El PP no exhibeix aquesta bandera perquè hi cregui en els drets d’aquestes minories, perquè no hi creu. Tots recordem que votà en contra del matrimoni homosexual i presentà un recurs d’inconstitucionalitat per detenir-lo. Ho fa perquè aquesta bandera és una insígnia d’europeisme i es veuen obligats a defensar aquesta causa enfront dels enemics del projecte europeu. L’objectiu és remarcar que accepten els consensos europeus davant dels seus companys de viatge euroescèptics.
Probablement, després de les eleccions al Parlament Europeu de 2024 hi haurà un reagrupament dels conservadors europeus, l’EPP, i l’extrema dreta euroescèptica de l’ECR, on es troben el PiS polonès, VOX i Meloni, que configuraran una nova Europa on els poders de la Comissió i del TJUE retrocediran i els estats nació recobraran protagonisme, alhora que els drets de les minories entren en una nova fase de retrocés. És el camí natural després de la guerra d’Ucraïna on la nació i el militarisme seran els nous símbols d’aquesta Europa més polonesa i conservadora, però per aquest camí encara falta més d’un any i Feijóo no pot, davant de l’EPP, començar a recórrer-lo davant de tots. Per aquesta raó, Sánchez ha col·locat les eleccions a l’inici de la presidència d’Espanya de la UE, per posar tots els focus d’Europa sobre el PP i incomodar al seu líder, que forçadament s’ha de mostrar com un liberal europeista quan el seu partit històricament sempre ha estat una dreta postfeixista com la italiana o la polonesa.
A VOX saben perfectament que sols els separa del PP la política europea: les formes democràtiques imposades per Brussel·les condemnen els conservadors espanyols a una posició contradictòria i hipòcrita. Per altra part, el conflicte territorial i lingüístic també ha deixat sense un espai propi al PP. Abans el PSOE, i especialment el PSC, eren partidaris de la normalització lingüística i l’ús de les llengües cooficials, però arran del procés han canviat la seva postura oficial i ara opten activament i públicament per una diglòssia institucional: és a dir, reservar un ús minoritzat al català per llei. Aquest posicionament, en termes generals, anteriorment el defensaven els populars, que ara tenen el dilema d’abraçar els postulats de VOX, l’extermini de la llengua i els seus parlants, o sumar-se amb el PSOE a la diglòssia institucional.
A València, per exemple, la nova alcaldessa popular està provant de sostenir una diglòssia folklòrica per a la llengua, però per a l’extrema dreta això l’equipara als socialistes i la transforma en una col·laborada dels catalanistes. L’única via per fer una política que no sigui destructiva i porti a un enfrontament total de la societat que té el PP avui dia és pactar amb el PSOE com han fet a Barcelona. Si continuen pel pedreguer de VOX, el partit acabarà totalment doblegat i condicionat per Espinosa de los Monteros, autèntic àrbitre de la política espanyola. El PP no té un carril de centre per a ells, perquè, en realitat, Pedro Sánchez amb el seu govern els ocupa tots d’esquerra a dreta, amb ministres com Marlaska que, directament, avancen per la dreta als feixistes europeus.
Al món actual no hi ha centre suficient per als democristians i els socialdemòcrates i sols un dels dos partits podrà sobreviure. A Espanya serà el PSOE perquè la seva capacitat d’arribar a la dreta és molt major que la dels seus rivals per creuar al marge progressista del riu. Malauradament, explicar com el PSOE és capaç de mantenir la il·lusió de ser un partit d’esquerres és un assaig que superaria no sols l’extensió d’aquest modest article, sinó de centenars de tesis doctorals; però que hauria de portar com títol Socialdemocràcia Òmnibus.
9
