Fa temps que s’intueix, però ara ja ho podem donar per oficial. Perquè ho ha publicat un mitjà amb fonts directes a la Moncloa en el context del debat sobre la reforma de la malversació. El govern del PSOE i Podemos té por que algun polític català pugui entrar a la presó i això li faci malbé tota la seua estratègia de “normalització” i “reencuentro”.
Pedro Sánchez és un polític nefast, però ningú no ha dit que li manqui olfacte polític. El desig de sortir de la presó a qualsevol preu dels líders independentistes li va servir en safata el pacte dels indults. Un pacte de llibertat a canvi de retorn a l’autonomisme que s’està complint fil per randa, però que té les seues febleses. La ruptura del govern i la represa de la mobilització independentista són dues d’elles.
Espanya entra després de festes en un cicle electoral llarguíssim, que comença amb eleccions municipals i autonòmiques, continua amb espanyoles i acaba amb les europees. El PSOE, a manca d’altres èxits tangibles, sembla que vol exhibir com a mèrit el fet d’haver “solucionat” el problema català. I això requereix que hi hagi estabilitat a la Generalitat autonòmica i, diuen, que no tornin els llaços grocs i les pancartes de llibertat presos polítics.
L’estabilitat al govern ultraminoritari d’ERC segurament la donarà el PSC. Tot indica que almenys fins després de les eleccions espanyoles. Li va bé al PSOE per a vendre el tema a Espanya i li va bé al PSC perquè l’ànec coix es va desgastant mentre Illa puja a les enquestes. Però durant aquest cicle electoral tornarà a haver-hi judicis de veritat, dels que poden comportar presó per a gent important.
A Catalunya ja hi ha presos polítics, com Pablo Hasel, i pot haver-n’hi més quan comencin a ser fermes les sentències pels joves que es varen mobilitzar el 2019. Però ja ha quedat clar que la “desjudicialització” només està pensada per als de dalt i per als fidels. És per això que els tractes entre ERC i PSOE estan centrats ara, a banda de la rehabilitació de Junqueras, en salvar Jové i Salvadó de la malversació.
No deixa de ser irònic que el carceller simpàtic, que ha domesticat l’independentisme institucional aprofitant la por de la presó de la classe política catalana, de sobte tengui por de tancar gent a la presó. D’això va, diuen, la cosa de reformar el delicte de malversació. D’evitar que torni a haver-hi presos polítics de primera. Altrament, diuen, la gran estratègia del diàleg se n’aniria a fer punyetes.
Però fins i tot dissidents com Marcel Vivet i alguns joves d’Urquinaona s’han trobat darrerament amb una inesperada benevolència judicial. Vivet no haurà d’entrar a la presó perquè li varen reduir la pena per sota de 2 anys. Altres, fins i tot amb penes més altres, de moment tampoc. I és que potser, com dèiem, ara que tot va bé (des del punt de vista espanyol) no convé que hi hagi cap contratemps. Doncs l’èxit de la repressió és absolut quan “se consigue el efecto sin que se note el cuidado”.
Per si algú no se n’ha adonat, sembla que l’espionatge massiu d’independentistes o la inhabilitació de consellers, alcaldes i alts càrrecs no és cap contratemps. L’altre dia l’exconseller Bernat Solé va ser inhabilitat i ni tan sols ha fet un tuit per acomiadar-se del càrrec. El govern l’ha substituït sense protestar i aquí no ha passat res. És ben bé que la normalització dialogada entre ERC i PSOE admet tot tipus de repressió i vulneració de drets fonamentals mentre cap polític vagi a la presó per la causa.
En aquest context, del govern actual no en podem esperar res. Ens toca ser a l’oposició amb fermesa i claredat d’idees, esperant que no tenguin temps de fer molts desastres en el temps que el PSC els regalarà de mandat. Però l’independentisme mobilitzat hauria de pensar com pot aprofitar que de sobte el carceller té por de tancar gent a la presó. Si més no perquè és una por que, com s’ha vist amb els nostres, porta a prendre decisions estratègiques equivocades.
Durant els mesos previs a l’1O ens vàrem dir a nosaltres mateixos que no tenien prou policia per aturar-nos, ni prou jutges per jutjar-nos, ni prou presons per tancar-nos. Paradoxalment, quan tot això ho vàrem poder comprovar de primera mà, la classe política va canviar de discurs i va començar a dir “ningú més a la presó!”. I si ara que la por ha canviat de bàndol fos l’hora de tornar a dir que no tenen prou presons per tancar-nos a tots i actuar en conseqüència?
22
7
