Que una alternativa política ho té molt difícil per prosperar si no té altaveu als mitjans de comunicació ho demostra que el 2019 la candidatura de Primàries, encapçalada per Jordi Graupera, no entrés a l’Ajuntament de Barcelona. O que Albano-Dante Fachín tampoc no superés el llindar de vots exigit per obtenir escons en les eleccions generals de 2018. Evidentment hi ha altres factors que hi influeixen: que el projecte sigui engrescador, una conjuntura política a favor, gent una mica competent, fins i tot alguna cara coneguda, etc.
Per tant, si els mitjans de comunicació donen altaveu a unes certes idees és perquè a l’statu quo polític i mediàtic (tan permeable) li interessa. M’hi incloc: soc conscient que el meu discurs, com el de tothom, pot servir a TV3, a El Món, a 8tv i arreu on col·laboro per a certs interessos que ni tan sols són els meus. Per donar una certa imatge a un mitjà alineat amb una ideologia de certa pluralitat, per exemple. I per això, el millor que puc fer és explicar-ho, perquè la gent que em llegeix i m’escolta pugui tenir una fotografia tan completa com sigui possible per poder formar-se una opinió en llibertat del que passa al seu voltant. Fins i tot el meu canal de YouTube pot ser difós per qui no m’interessa amb intencions contràries a les meves.
Si la tuitaire Cris Gallifantes fa un tuit que l’statu quo considera que beneficia una ideologia que no ha de difondre’s, el que ha de fer per minimitzar-ho és ignorar-lo. I més quan, en paraules del subdirector d’un mitjà alineat amb aquest statu quo, Ferran Casas, “allunya [l’independentisme] dels valors democràtics”. Podria ser raonable dubtar si és millor confrontar una cosa o ignorar-la per evitar que es propagui si no n’haguéssim tingut ja exemples, però ara ja no n’hi ha dubte: com he començat dient, en tenim, i de molt recents, també a la inversa, ja que quan a VOX se’ls ha donat veu (des d’Espanya, però també des d’aquests mateixos mitjans de l’statu quo català, com ara TV3) han acabat obtenint 52 diputats al Congrés. I, tot i això (però dona teca per a un altre article), són una amenaça molt menor de la que podia suposar el PP d’Aznar amb majoria absoluta o la d’un pacte constitucionalista que podria actuar amb cara neta de cara a Europa i la passivitat dels partits independentistes i fer el mateix mal a Catalunya. Ja hem vist que, al final, consensos com la immersió lingüística, els han rebentat ells mateixos, encara que, com sempre, facin veure exactament el contrari.
Però ja fa temps que no falla, que quan s’acosten eleccions, com ara és el cas de les municipals, l’statu quo català corre a agitar l’espantall de l’extrema dreta catalana, totalment residual a dia d’avui. No s’hi pot reunir ningú, no s’hi pot parlar, no se’n pot escriure com estic fent sense risc que algú vingui a retirar carnets de demòcrata. Ara, amb ETA quan matava civils després de la mort de Franco sí que s’hi podia parlar. Amb els que van permetre (si no organitzar) terrorisme d’Estat, que va tenir lloc durant el govern en què qui ara és ministre de Cultura era sotsdirector de Gabinet de Presidència i que ara tenen de ministre d’Interior un encobridor de tortures, s’hi pot fins i tot pactar. Sempre acaben essent durs amb els febles i febles amb els forts. Però és que no només és això: abans a Esquerra mateix anomenaven feixistes els socialistes, com ho demostra l’hemeroteca amb declaracions de Tardà, Rufián o Bassa. Si ara els donen suport, són còmplices de feixisme?
La residual extrema dreta catalana és xenòfoba, ultracatòlica i nacionalista, com totes les extremes dretes. He coincidit amb alguns d’ells en platós de televisions a les quals els interessa fer-la passar per raonable perquè coincideix en l’eix social amb l’extrema dreta espanyola que ha obtingut 11 escons al Parlament de Catalunya i alhora desacreditar l’independentisme majoritari fent-lo passar pel corró ultradretà perquè hi té coincidències en l’eix nacional. I en aquests platós he combatut com he pogut i sabut la seva obsessió malaltissa amb la immigració, que tracten com a enemic públic número 1. Són, per a ells, els culpables de la inseguretat ciutadana, de la fi de la nació catalana, de la decadència dels valors occidentals. No ho és, o ho és en menor mesura, la pobresa (que pateixen bona part dels immigrants), els mateixos catalans o la societat occidental, per no saber fer la seva identitat i els seus valors prou engrescadors sense necessitat de mà de ferro. Ho confronto quan els tinc davant sense magnificar-ho perquè jo no en trec cap benefici que aquest grupuscle existeixi, al contrari: per injust i irracional que em sembli, provoca que l’statu quo associï qualsevol alternativa a la masoveria de la colònia a aquesta concreta.
Però els masovers sí que en treuen un profit molt important: en un moment en què el descrèdit és cada cop més generalitzat, aquesta és la seva única carta per guanyar eleccions sense oferir absolutament res. I com que saben que difícilment l’extrema dreta obtindrà un bon resultat (i potser si fos al contrari tampoc no ho farien), no veuen la necessitat d’elaborar el discurs que els països necessàriament necessiten elaborar, per exemple sobre les seves polítiques de fronteres i d’integració, i ho dic pensant, per exemple, en la barbaritat, que cap dirigent de cap país s’atreviria a dir, que va deixar anar el president Pere Aragonès, segons el qual els immigrants no s’havien d’integrar. Aleshores com proposa fer compatibles els valors de societats tan diferents, concretament? A quin país es voldrien assemblar en aquesta matèria?
Tampoc no veuen necessari teixir un projecte que torni a connectar els ciutadans amb la política, que és la millor forma de protegir tot allò que diuen que cal protegir, amb fiscalització interna, amb honestedat intel·lectual, amb idees genuïnes, i fan tot el contrari: assemblar-se a tot allò que critiquen, amb autoritarisme (cuirassant el sistema contra propostes noves tant políticament -amb la llei electoral- com mediàtica), amb cinisme (fent exactament el contrari del que fan o diuen a conveniència), amb un ideari suat de bons i dolents que fa aigües per tot arreu.
No ho necessiten, perquè (al contrari del que passava amb Dante Fachín o Graupera, que tenien opcions i per això no van voler córrer el risc) aquest espai polític no engresca ningú, ni compta amb cares conegudes, ni té gent competent al darrere, i per tant només s’han de dedicar a fer por sense haver de complir ni una sola promesa que facin. I no respectar la voluntat expressada a les urnes, blindant-se contra la rendició de comptes als ciutadans, enverinant el debat públic, com apunta qualsevol manual de política, sí que va en contra dels valors democràtics més bàsics que cada quatre anys es veu que els importen tant, i abaixa tant el llistó que fa que aflori l’antipolítica, el fuck-all vote i apareguin els Putins i els Trumps de torn.
16
7
