Aquest pont del 12 d’octubre –que a Catalunya, lògicament, hauria de ser dia feiner, perquè cada poble celebra les seves festes, i la de la Hispanidad (o de la Raza) és la del país veí, no pas la nostra– sembla propici per deixar una mica de banda l’àmbit estrictament polític i comentar temes que, tot i tenir-hi relació indirecta, resulten més lleugers. La combinació de sexe i política, per exemple. En aquest sentit, els polítics francesos sempre han estat força productius i darrerament n’hem tingut una bona mostra amb tres casos al més alt nivell. El més famós, naturalment, ha estat el de Dominique Strauss-Khan, exdirector del Fons Monetari Internacional (FMI) i exaspirant socialista a la presidència de França, per unes suposades relacions sexuals amb la periodista Tristane Banon. Però també el de Georges Tron, secretari d’Estat de la Funció Pública i militant del partit conservador UMP, denunciat per agressió sexual a dues subordinades, i el de Jacques Mahéas, senador del Partit Socialista, condemnat igualment per agressió sexual a dues treballadores municipals.
No tot són agressions o assetjaments sexuals, però. També hi ha hagut altres qüestions que han transcendit la premsa francesa i que han estat recollides per diversos països. Una de les més recents, concretament, és la que parlava de la infidelitat mútua del president francès Nicolas Sarkozy i de la seva dona, la exmodel Carla Bruni. A Sarkozy se’l vinculava amb Chantal Jouanno, ministra de Medi Ambient, i a Bruni amb el cantant Benjamin Biolay. Bruni ho va desmentir dient que la seva relació amb Sarkozy “era un conte de fades”, i Sarkozy no va dir res perquè va pensar que aquesta frase de la seva dona ho resumia tot. Res a veure amb el món anglosaxó, on aquestes coses acostumen a passar factures polítiques molt elevades. Fixem-nos, si no, en la recent retirada de Sarah Palin, com a candidata a la presidència dels Estats Units, després de la publicació de les seves infidelitats matrimonials. A França és diferent. Si François Mitterrand, en lloc de ser francès, hagués estat nord-americà, la seva carrera política no hauria arribat tan lluny com va arribar. Però Mitterrand era francès, i va ser ell mateix, no pas cap diari, qui va revelar, després de mort, la seva doble vida. Ho va fer per mitjà d’un testament segons el qual el seu taüt seria acompanyat fins al cementiri no tan sols per la seva dona Danielle i pels seus dos fills, sinó també per la seva amant de sempre, la historiadora d’art Anne Pingeot, i la seva filla Mazarine.
El més meritori, però, és que el poble francès coneixia la doble vida del seu president i ningú no en deia res. I quan París Match ho va fer per mitjà d’una fotografia de Mitterrand amb la seva filla, les crítiques que va rebre per haver-la publicat van ser molt nombroses i es va haver de defensar dient que ja feia deu anys que el mateix Mitterrand havia confessat a la premsa la seva doble vida familiar. Després de la confessió, això sí, els va demanar discreció. Algú s’imagina la premsa nord-americana guardant un secret com aquest del seu president? Podria, la premsa nord-americana, silenciar durant deu anys que el president dels Estats Units té una segona família mantinguda pel govern i en una residència propietat de l’Estat? A França tothom ho sabia, però ningú no en parlava. Ho sabien les dues dones, ho sabien els dos fills i la filla i ho sabia també el personal domèstic. Sabien que Mitterrand alternava les dues cases durant tot l’any, llevat de l’època de vacances en què, invariablement, passava els dies en companyia de Danielle, la seva esposa oficial.
Als Estats Units, és clar, és impensable una cosa així. I també ho és que un mitjà de comunicació nord-americà gosés dir una frase com aquesta de París Match sobre el tema: “Els polítics francesos poden dormir tranquils i amb qui vulguin.” Cosa que és una sana i desinhibida manera de pensar. Tan sana i desinhibida com la de l’actriu Shirley MacLaine quan va dir: “Prefereixo tenir un president que cardi amb dones que un president que cardi el país”.
