Diumenge passat, en aquest mateix diari, es publicaren els articles Vint anys del moment zero del Procés i La mort de l’eix nacional. El que m’ha cridat l’atenció és allò que tenen en comú, tot i parlar de coses diferents: l’un d’un principi i l’altre d’un final. Tant l’un com l’altre comparteixen el mateix punt de vista, ja que expliquen aquests episodis centrant-se en la política institucional i en el paper dels partits.
A parer meu, aquest enfocament deixa en un segon pla el que hauria de ser el nucli per entendre tant l’origen del Procés com la trajectòria de l’eix nacional: la dimensió demòtica. És a dir, el protagonisme del poble, de la ciutadania organitzada.
El “moment zero” del Procés no va ser, en essència, una decisió de les cúpules polítiques. Més aviat va ser la cristal·lització d’una acumulació de força social: la mobilització iniciada amb la Plataforma pel Dret de Decidir i els 10 Mil a Brussel·les per l’autodeterminació, continuada amb les consultes populars sobre la independència, les multitudinàries manifestacions de l’Assemblea Nacional Catalana i el suport d’una extensa xarxa d’entitats cívico-culturals. Tot plegat va expressar un sentiment col·lectiu de dignitat que emergia des de baix i que va desbordar el marc autonòmic. Els partits i les institucions, sovint, van actuar a remolc d’aquesta energia i no pas com a motor. Sense aquesta dimensió demòtica, aquell “moment zero” senzillament no hauria existit.
Pel que fa a l’eix nacional, és cert que ja no ocupa la centralitat política i electoral de fa uns anys. Les ideologies, els sectarismes i els interessos de partit, amb la consegüent pèrdua de visió nacional, han erosionat la seva força institucional. Ara bé, parlar de “mort de l’eix nacional” és enganyós. En l’àmbit social, la qüestió nacional continua ben viva: per damunt del desencís, de l’emprenyament o de la desafecció envers els partits, persisteix en l’ànim dels independentistes i es combina amb altres demandes —justícia social, feminisme, ecologisme o qualitat democràtica— que responen a la mateixa vitalitat popular.
Per entendre el passat recent i el present de l’independentisme cal mirar més enllà dels despatxos i posar el focus en el demos: la ciutadania organitzada, en els moviments socials i en la base cívica que li van donar sentit i força. Sense aquesta òptica, el relat queda incomplet i esbiaixat, com si tot hagués estat només una estratègia de partits i no pas un moviment amb arrels populars i amb un component col·lectiu de gran abast.
