Un grup de manifestants, reduït però sorollós, ha cridat l’atenció del veïnat aquest dijous a la tarda a l’entrada del passatge Bofill de Barcelona. Duien pancartes amb lemes com Por unas pensiones públicas para tod@s y futuros jubilad@s / No al pacto de Toledo, no a la mochila austríaca i Por el derecho a la vivienda digna en Barcelona / Stop deshaucios. La protesta no era davant de cap institució governamental ni legislativa. Ni davant de cap partit amb poder en alguna institució governamental o legislativa. Era a uns metres de la seu, petita i poc lluïda, de Junts. La formació hereva de la CDC, que ho havia estat gairebé tot a Catalunya i que es troba que tot el poder que té ara mateix és l’alcaldia de Sant Cugat del Vallès. Va estar a punt de tornar a tenir la de Barcelona, però una maniobra d’última hora del PSC, amb el PP i els comuns, va impedir l’elecció com a alcalde, per segon cop –no consecutiu–, de Xavier Trias.
Ara tot el poder està concentrat en mans del PSOE i el PSC: a la Moncloa, a la Generalitat, a la Diputació de Barcelona i a l’Ajuntament de Barcelona. Però els pensionistes protesten davant la seu de Junts i la PAH hi reclama, en la mateixa concentració, un habitatge digne a Barcelona. Els manifestants estan convençuts que Junts, i no de qui governa, és el culpable que fracassi l’aprovació de determinades mesures, com ha passat amb el decret òmnibus de l’executiu de Pedro Sánchez. Contenia –entre 80 punts més– la revalorització de les pensions i el manteniment de la gratuïtat de part del transport públic i no ha obtingut prou vots per ser convalidat al Congrés.
No serveix de res que tots els dirigents de Junts s’hagin passat el dia esgargamellant-se per recordar que el que rebutgen és la fórmula del decret òmnibus, que el govern espanyol pot aprovar un decret específic per a les pensions i un altre per al transport públic, dos textos rebrien els vots a favor de Junts. El PSOE no mou fitxa perquè prefereix deixar que els de Puigdemont es coguin a foc lent en el relat imperant, que semblin els únics culpables del fracàs. Ho diu obertament el diari El País: “El PSOE deixarà que es vegin els efectes del no del PP i Junts a la pujada de les pensions”.
Aquest és el resultat del xoc de dos estrategs audaços, Carles Puigdemont i Pedro Sánchez. La diferència entre el de Waterloo i el de la Moncloa és que el president espanyol té poder i una capacitat de control del relat superior. A diferència dels juntaires, el PSOE té molt a perdre i molta por, perquè l’altra Espanya –la del PP i Vox– s’ha llançat a la seva jugular amb una gran part de l’aparell judicial i de l’aparell mediàtic madrileny. En canvi, a Catalunya els socialistes –PSOE i PSC– tenen un oasi en el panorama mediàtic. De fet, estan convençuts que tenen sota control l’opinió pública catalana. No deixaran passar cap oportunitat d’agitar-la contra qui calgui. I no hi haurà reunions a Suïssa que valguin.
