La fatxenderia i mafiositat de Luis Rubiales, enfilat dalt dels seus collons i repartint un pico bavós a una jugadora i un pico en sous a uns bavosos ha estat tan espectacular, però tant, que ha deixat en la penombra la penosíssima qualitat moral dels dirigents del futbol català. L’actuació de Joan Soteras ha passat de la llagoteria inicial, donant suport total a Rubiales per a, després, dimitir a mitges -només de la vicepresidència de la Federació Espanyola, però no pas de la Catalana- per conservar el pico que cobra per reptar pels passadissos fins a, finalment, demanar la dimissió de Rubiales, just quan ja havia estat fulminat per la FIFA. Soteras ha acabat la seva actuació amb una gracieta llepaire als amos de Madrid posant-se fatxenda amb el Govern català: “A mi se me’n fot la Generalitat com la reina del cel”, ha dit davant les càmeres de TV3, perquè se sàpiga. El pilota de la pilota només té un amo -ja no se’n recorda del vell mentre espera que li diguin com es diu el nou-, però sempre és madrileny.
A aquest directiu prènsil, amb les urpes clavades a la poltrona, mai no se li ha sentit dir ni una paraula sobre les jugadores catalanes que han patit tota mena d’humiliacions, ni ha posat en qüestió el més mínim detall d’un sistema opac, masclista i extractiu que no ha beneficiat en res al futbol català, però sí a la seva butxaca. En fi, almenys Rubiales donava aquella cara de ciment que té.
Costarà que marxi Soteras. Sempre costa que marxin els soteras i més encara en les estructures de l’esport. En el fons, aquell “Samaranch, fot el camp!” va fracassar… I Soteras segur que se’n recorda.
19
13
