En el supòsit que arribin a reeixir les negociacions que Junts porta a terme actualment amb el govern espanyol en funcions, Laura Borràs haurà de ser inclosa en l’amnistia, perquè és una més de les tres mil persones represaliades pel procés independentista. Els càrrecs contra aquestes persones són de diversa naturalesa, però tenen en comú que tots sense excepció han estat fabricats per l’Estat espanyol per intimidar Catalunya davant de futures accions. En alguns casos, les acusacions han estat tan maldestres que els tribunals no han tingut més remei que absoldre o arxivar-ne la causa. Però n’hi ha d’altres que han continuat endavant malgrat la seva absoluta innocència. El cas més significatiu és el de Laura Borràs, considerada, després del president Puigdemont, el peix gros del cistell.
No és difícil d’entendre: l’Estat espanyol està obsedit a decapitar l’independentisme, i no té ni tindrà escrúpols a incriminar per mitjà de falsedats tota figura amb ascendència social. Per aconseguir-ho, compta amb unes clavegueres tan immenses com les que Harry Lime, personatge de Graham Greene, recorria angoixat a El tercer home. Després, la premsa nacionalista espanyola i la premsa hispanocèntrica catalana s’encarreguen de reblar el clau i la maquinària continua funcionant. I si, a més, hi afegim la col·laboració d’algun partit autoanomenat independentista que es frega les mans perquè li treuen del damunt un adversari polític, ja tenim la decapitació servida. Ni el botxí de Joan Baptista feia una feina tan conscienciosa.
Però anem a pams. Per començar, per tal de poder condemnar Laura Borràs per prevaricació, la fiscalia i el jutge necessiten recórrer a una falsedat i la fabriquen: l’acusen de fraccionar les tasques encarregades a Isaías Herrero quan era directora de la Institució de les Lletres Catalanes (ILC). Si s’admet aquesta falsedat, la resta fa baixada. I s’admet. La veritat, tanmateix, és una altra cosa. La veritat és que l’informe pericial diu: «Cada uno de los 18 expedientes de los contratos menores son trabajos independientes los unos de los otros y no forman un todo que debiera calificarse como un solo trabajo o varios desglosados». És a dir que cap de les tasques encomanades té unitat funcional lligada a cap altra i que, en virtut d’això, hagi estat fraccionada.
Capítol a part, però igual de greu, és el de l’escorcoll al domicili d’Isaías Herrero en què els Mossos connecten 11 dispositius externs i executen 206 programes sense el segellat electrònic de les suposades evidències, com és preceptiu. I així consta després: «En ningún momento dotan a las evidencias incautadas de un sistema de sellado, firma electrónica o hash que garantice la cadena de custodia e inalterabilidad de las evidencias». Per si fos poc, els Mossos, infringeixen el manament judicial, que només els autoritzava a accedir al sistema web de 4 dominis i subdominis de la ILC, i així, «sin protección alguna contra alteraciones y manipulaciones de ficheros», accedeixen a l’ordinador i al correu electrònic privat d’Isaías Herrero. D’altra banda, vistos els informes pericials duts a terme per la Unitat de Policia Judicial de la Setena Zona de Catalunya de la Guàrdia Civil, sobre els discs durs intervinguts a Isaías Herrero, es determina que «en ninguno de ellos se concluye ni acredita que los contratos menores agrupados por el Ministerio Fiscal constituyan “una unidad funcional u operativa”».
Però no ens aturem, perquè n’hi ha per sucar-hi pa. De l’informe pericial, el jutge tan sols admet una de les conclusions i prohibeix –sí, prohibeix!– als pèrits que facin la més mínima referència o al·lusió a les altres conclusions. Són les conclusions que desemmascaren l’operació política que s’amaga darrere d’aquell judici, com per exemple la que certifica ben clarament que no hi va haver cap fraccionament. Cap. I no n’hi ha hagut perquè el pressupost de la ILC és tan escardalenc que l’única contractació que sempre –sempre– ha fet servir aquesta institució ha estat la del contracte menor. Així ho han fet tots els directors que han precedit Laura Borràs i també els que l’han succeïda. Però, és clar, cap d’ells no ha tingut el pes ni la significació política que té Laura Borràs.
En la causa que pretén mostrar Laura Borràs com una delinqüent, es fa constar que és “una conocida independentista”, talment com si es tractés d’una “conocida terrorista”. Aquest etiquetatge em recorda la manera com es referien a mi alguns mitjans de comunicació catalans i espanyols a final dels anys 1990 i primers 2000. Deien: “L’escriptor independentista”. Es tractava de prevenir el lector de la meva “perillositat”. Era una cosa tan sovintejada que m’hi vaig acostumar. Ho era tant, que fins i tot l’escriptor Lluís Muntada va publicar un article esplèndid l’any 2004 al diari El Punt titulat “Servei d’etiquetatge”, blasmant aquesta praxi periodística referida a la meva persona. S’imagina el lector, l’ús d’aquesta terminologia per referir-se a algú?: “el pintor comunista”, “el músic budista”, “el doctor homosexual”, “l’arquitecta lesbiana”, Doncs això ho vaig patir en la mateixa pell quan l’independentisme era minoritari. Ara som al 2023 i resulta que, en termes judicials, Laura Borràs és “una conocida independentista”.
Com he dit, arran de l’1-O, l’Estat espanyol va decretar una cacera contra l’independentisme i Laura Borràs és una peça de caça major. Ella, naturalment, portarà la seva causa a Europa, perquè és un cas claríssim de lawfare, és a dir, del procediment que consisteix a servir-se de la via penal per difamar, assetjar, deslegitimar i, en definitiva, destruir un adversari que fa nosa. En aquest cas, un adversari polític. Laura Borràs, permeteu-me remarcar-ho, és una més de les moltes persones represaliades pel procés independentista i seria inadmissible que el seu nom no entrés en una hipotètica amnistia. S’entén que l’espanyolisme (el que va a cara descoberta i el que es disfressa d’universalisme) la vulgui veure crucificada, però que es faci el mateix des d’un pretès independentisme resulta vergonyós. Un independentista (persona o partit) que legitima els tribunals que l’oprimeixen, quan aquests li esclafen un adversari incòmode, no és independentista, és un agent de l’opressió.
