Salvador Illa és, amb Sílvia Orriols, l’únic polític innovador a Catalunya. Puigdemont, Junqueras, els comuns, els cupaires, els peperos i els franquistes de Vox són el passat avorrit, indigest, matusser, que no s’acaba mai. Al marge d’això només queden els no sap/no contesta (que no són pocs), els sé me’n fot tot i ja s’ho faran i el bloc irreductible de l’abstenció militant constructiva o d’algun radicalisme emprenyat, els únics espais d’on algun dia, si els déus ho permeten, pot sortir alguna cosa nova de veritat.
La política catalana del 1980 al 2017 s’ha acabat aquí, atrapada entre l’amnistia per fascicles, les fantasies processistes, els jutges justiciers i la frustració que plora per totes les cantonades. Per això, Pujol torna a treure el caparró i es permet donar lliçons magistrals, perquè no ha quedat res del coitus interruptus del pujolisme, de l’independentisme sense independència, del tarradellisme sense Tarradellas i del catalanisme sense Catalunya, estret de pit.
Tot és i seguirà igual? No, en absolut, això no passa mai: tots els buits tendeixen a emplenar-se, tard o d’hora. De moment, a l’espera de l’evolució de l’orriolisme, no hi ha més innovació política que la del president de la dècada, Salvador Illa. Tot i que cal tenir clar que innovar i progressar no són per força la mateixa cosa, simplement es tracta de fer coses noves i ja ho anirem veient, tot i que sempre queda bé i a vegades obre escletxes impensades…
Hi haurà dos Illa, un amb Sánchez, un altre sense Sánchez. Els dos, innovadors, sens dubte, sigui per a bé o per a mal.
El primer Illa de la dècada és el de la penitència. Cal demanar perdó. Portar-se bé. Fer-se fotos amb el monarca castellà. Anar a totes les conferències de presidents, encara que sigui a fer el paper de la trista figura. Fer mèrits, molts mèrits, per guanyar la redempció, el perdó dels pecats i la vida (espanyola) eterna. Cal aguantar-se amb els estirabots i les trampes de l’Ayuso, futura salvadora de la pàtria castellana. Cal mossegar-se la llengua i fer impecablement el paper del bon xicot, de l’ovella descarrilada que vol tornar al ramat. Això sí, sense emprenyar més del compte totes les ovelles negres indepes, res de trepitjar ulls de poll…
Funcionarà? Durant tot el temps que li quedi a Sánchez, posem que dos o tres anys com a molt, hi pot haver més diners, alguns gestos simbòlics i sobretot la sensació que per fi tenim un president de les coses, més enllà de les coses del president. Funcionarà? Sens dubte que sí. Venim d’una llarguíssima etapa de desgovern de les coses, de caos polític a la ratlla de la incompetència… Si hi ha un president i un equip que sembla que van per feina, això és molt tranquil·litzador, encara que costi reconèixer-ho. Encara que no resolguin res de fons, almenys sembla que hi ha algú que té dues o tres idees de coses pràctiques que es poden fer. Després del procés i del desprocés, no és poca cosa, bona falta que feia.
Però més endavant vindrà el segon Illa, l’Illa sense Sánchez. L’Illa contra la “dana” del PP i de Vox, que acabarà arribant. Ja s’haurà completat la humiliació de Catalunya, ja s’hauran pagat tots els pecats, tot i que encara quedarà per rematar l’amnistia suposadament reconciliadora, que mai no arribarà del tot, perquè mai no hi haurà perdó i mai no se’n tornaran a refiar de Catalunya.
Aleshores arribarà el moment de l’Illa més innovador, el que de veritat haurà de buscar el seu espai entre una Espanya que no perdona i una Catalunya políticament esmaperduda, que encara tindrà al timó les restes del naufragi del processisme.
Ningú no ens estalviarà uns quants anys de paciència i de degradació, de penitència, fins que torni a plantejar-se un nou escenari de xoc, que és el que fa segles que passa, i potser nous lideratges, noves idees, noves forces. Illa serà la connexió entre la Catalunya del 2017, entre aquelles manis rabiüdament unionistes i anticipadores de la venjança, i la de deu anys després, la del balanç de la penitència dels bons xicots retornats a la casa comuna on no ets més que un convidat de pedra. Tindrem dos o tres trens més, alguns pisos socials més, una mica menys de deute públic, una amnistia encallada, una policia encara més espanyolitzada, una economia sense futur, una singularitat fiscal de ciència-ficció i una catalanitat en crisi… Aleshores, quan ja no siguem ostatges de Sánchez, serà el moment de la innovació de veritat, de llançar pel balcó, per sempre, totes les lloses del procés. I de veure un Illa que ni ell mateix no es pot imaginar ara. Riurem més del que ens pensem…
