“Mentre quedi un sol independentista català, un de sol, aquest país estarà viu. I hem de tenir en compte que només en aquesta conversa ja n’hi ha dos“… Manuel de Pedrolo va tenir la paciència de rebre un periodista de 19 o 20 anys al seu pis del carrer Calvet, ple de llibres i papers, amb l’única condició que es publiqués en català. No era fàcil, perquè aleshores jo treballava al Diari de Terrassa i en aquella època -com gairebé totes- era una capçalera en castellà. Però, al capdavall, Pedrolo era un escriptor important que en termes de llengua no feia excepcions i, tractant-se del suplement del cap de setmana, que era en català, la cosa va funcionar.
Manuel de Pedrolo deu ser la persona amb les idees més clares que he conegut mai. Pensava, creia, escrivia i deia que aquest país -Països, de fet- té dret a la independència i que qualsevol altra opció política o bé és directament colonial o bé és acomodatícia. No hi ha més. I pensava, creia, escrivia i deia que la supervivència de la nació està vinculada a la idea d’independència i, conseqüentment, a l’acció política, cultural i social per aconseguir-la. Era coherent amb aquesta convicció i, conscientment, estava al marge del poder i de totes les temptacions que genera la proximitat amb els que manen.
Potser per això Pedrolo va ser menystingut, malèvolament, rebaixant-lo a escriptor de novel·la juvenil a partir de l’èxit extraordinari del Mecanoscrit del Segon Origen. En aquell moment (1985) Pedrolo acabava de publicar -reeditar, crec- Múltiples notícies de l’Edèn, una distopia fascinant que descriu una societat absolutament lliure per absència de moral. Encara recordo la sensació de llegir-la.
Aquell home excepcional encara va tenir una segona sessió de paciència quan vaig tornar a casa seva amb l’excusa de portar-li un exemplar del diari on es constatava, via paper, que havia mantingut la paraula de publicar les seves paraules en la llengua de l’entrevista i del país. Des d’aquell dia tan llunyà no he pogut passar mai pel carrer Calvet sense recordar la tenacitat amb què va suportar la doble moral que, inevitablement, generen els conformistes i els acomodaticis. Així que, gràcies Júlia Ojeda, gràcies Comanegra i gràcies als milers de lectors que, finalment, estan fent justícia.
