Fa anys vaig llegir al diari una notícia que em devia impressionar molt, perquè encara la recordo: parlava d’un estafador que havia aconseguit vendre la Giralda de Sevilla a uns turistes, diria que anglosaxons. Per un preu considerable, no cal dir-ho. Em va impressionar la barra còsmica del venedor i la capacitat de seducció i de convicció que devia tenir per encolomar als compradors un edifici que òbviament no era seu. I em va impressionar la ingenuïtat candorosa dels compradors, tot imaginant-me l’escena de l’endemà: anar a entrar a l’edifici que es pensaven que havien comprat, amb els papers falsos que ben segur els devia donar l’estafador com a contracte de compravenda i que algú els digués que allò no valia per res. En el fons, l’estafa era la vulneració d’un dels principis essencials de qualsevol transacció comercial: per poder vendre una cosa a un altre, cal en primer lloc que aquesta cosa sigui teva, que en tinguis la propietat.
He recordat aquella vella notícia perquè m’ha semblat veure una certa semblança entre el venedor de la Giralda i el primer ministre espanyol, Pedro Sánchez. Diria que el líder socialista, com el venedor de la Giralda, posa en el mercat com si fossin seves coses que no són en la pràctica de la seva propietat. Coses que no són seves, de les que no pot disposar. Davant de (tots) els independentistes catalans i també de Bildu, jo diria que Pedro Sánchez posa sobre la taula de negociació, com si fossin seves, coses que no ho són o no ho són del tot: la possibilitat d’una amnistia per als presos i represaliats polítics, el traspàs de Rodalies, l’ús del català a les institucions europees, el traspàs de les polítiques d’immigració… I com els turistes anglosaxons, els qui han comprat a Pedro Sánchez aquestes mercaderies polítiques que no eren seves o de les que no tenia la plena capacitat de disposar, quan van l’endemà a prendre possessió d’allò que els han venut, algú els diu que els papers i les promeses que els ha fet Pedro Sánchez no valen o no valen prou. Que de fet no poden prendre possessió plenament d’allò que han comprat. Que el qui els ho ha venut no n’era el propietari real, com aquell vell venedor no era tampoc el propietari de la Giralda… Que els que tenen l’última paraula per donar-ho són uns altres, que no han participat en les negociacions de compra i venda: els jutges, els funcionaris, les institucions europees… Que hi ha una lletra petita a través de la qual la transacció pactada amb Pedro Sánchez no és en realitat efectiva.
Algú em dirà que cal ser molt ingenu, com els turistes anglosaxons, per comprar a algú una cosa que no és seva. I és veritat, però hi ha una mica de disculpa. Pedro Sánchez no té les coses que ven, però figura que les hauria de tenir. Si el president d’un govern et promet unes competències, una amnistia, un ple traspàs de Rodalies, t’està oferint coses que és raonable pensar que depenen d’ell de la decisió o de la majoria parlamentària que controla. Vull dir, que en un país on manés el govern i el parlament, i no els jutges que fan política o els alts càrrecs funcionarials que tenen dret de veto o uns poders fàctics a l’ombra que pensen que el govern ja pot cantar missa, que són ells qui tenen la paella pel mànec, allò que promet solemnement un primer ministre ha de ser versemblant. En un país com déu mana, el primer ministre i el parlament són els propietaris de la Giralda –per entendre’ns- i si et venen la Giralda i et donen un paper conforme te l’han venuda, la Giralda és teva. Si el primer ministre et ven una amnistia –perfectament legal i constitucional- o la competència sobre Rodalies o sobre immigració, l’endemà pots anar a reclamar allò que t’han venut, perquè és teu. Certament, veient com és Espanya, el comprador de Giraldes al president d’un govern espanyol no es pot refiar de l’escriptura que li han donat. Cal ser una mica ingenu. Però només una mica. Certament, no tots els compradors ho són. Els gats vells del peix al cove, com el Partit Nacionalista Basc, no compren res fins a tenir la certesa absoluta que el venedor en té la propietat, i que la venda serà efectiva. Són molts anys de pràctica. I, certament, Pedro Sánchez no és el primer -ni serà l’últim- venedor de Giraldes que arriba a presidir un govern espanyol.
Pedro Sánchez es podria presentar, davant d’aquestes operacions en les quals ven l’amnistia, Rodalies o les polítiques d’immigració sense que en tingui la capacitat efectiva, com la víctima d’una anormalitat espanyola: el poder a Espanya no és en mans del govern i del parlament sinó d’algú altre, que pot portar alegrement als escollits per mandat popular. I és cert. Però això no treu que Pedro Sánchez, com el venedor de la Giralda, pertanyi a la tradició del pícaro, tan gloriosa en la formidable literatura espanyola. No tenir tot el poder, sabent que no el tens, pot ser una magnífica excusa per prometre i no complir. Però fer això no surt o no hauria de sortir de franc. De la mateixa manera que recordo la notícia de la venda de la Giralda, recordo el comentari indignat que em va fer fa molts anys un funcionari europeu sobre les negociacions espanyoles per entrar en el seu moment al Mercat Comú. Els funcionaris europeus estaven sorpresos perquè els negociadors espanyols acceptaven totes les condicions gairebé a la primera. Ho van atribuir a un gran entusiasme europeista. Venien anys enrere d’unes negociacions molt dures amb els britànics, que no acceptaven mai res i els havien fet suar tinta. Fins que van descobrir que la diferència no era de fervor europeista: els britànics negociaven les condicions a fons perquè pensaven complir-les i els espanyols les negociaven amb una absoluta generositat perquè no pensaven complir-les. Pícaros. Com els de la Giralda. Com Pedro Sánchez.
