Pedró Sánchez és un jugador professional de la política especialitzat a jugar-s’ho tot a una carta. A la carta més alta possible. Fins ara li ha sortit sempre bé. I quan un jugador professional, a qui li agrada el risc, que té audàcia i confiança en la seva capacitat de càlcul, creu a més a més que està en ratxa, que totes li ponen, quan la partida se li ha complicat o se li pot complicar, fa una aposta sorprenent i arriscada. Olora el moment oportú, les circumstàncies més favorables, la carta que desconcertarà més als seus adversaris, i se la juga. Ho va fer convocant eleccions quan als socialistes els havien anat molt malament les municipals i les autonòmiques espanyoles. Ho va fer quan el seu partit va perdre aritmèticament les eleccions espanyoles, però va apostar per una majoria d’investidura absolutament inimaginable uns mesos abans. Ho va fer quan per falcar aquesta difícil majoria va posar sobre la taula la carta, sempre negada abans, de l’amnistia. El jugador professional no aspira a ser coherent ni profund ni a passar als llibres d’història. Aspira a guanyar. I posa damunt la taula la carta amb la qual creu que serà possible guanyar, tot i saber que, si ho perd, ho perdrà tot. Tot o res.
Ara la carta que ha posat sobre la taula representava una aposta molt forta: l’amenaça de dimitir. Estic convençut que quan posa la carta damunt de la taula –per càlcul, dins de la partida, no pas per sortir de la partida i anar-se’n cap a casa- no descarta del tot acabar dimitint, si cal, enretirant-se, per tronar més endavant i més fort. La carta de l’amenaça és molt bona, perquè és enormement emocional. No és l’amenaça de dimissió d’algú que tothom sap que és culpable. És la resposta a una imputació contra la seva dona, promoguda des de l’extrema dreta, aplaudida pels mitjans polítics adversaris i admesa per una branca molt connotada del poder judicial. I molt fràgil, amb moltes possibilitats de ser arxivada. Sánchez pot apel·lar a l’amor conjugal, a la brutícia de la persecució política, a la ruptura de les regles del joc del respecte personal i institucional centrant-ho en un episodi molt concret, molt cridaner i amb molt poques possibilitats de prosperar. Pot fer un discurs emocional, humanitari, per al ciutadà del carrer. I al mateix temps apel·la a les emocions de la seva clientela política: ens volen prendre el poder amb males arts, perquè propis i aliens saben que en aquests moments per als qui volen el retorn de la dreta al govern d’Espanya l’enemic a abatre és Pedro Sánchez. No malparlen gairebé mai del socialisme. Malparlen del sanchisme. La carta, per tant, és bona. No és el mateix amenaçar de dimitir perquè estàs feble que amenaçar de dimitir perquè t’ataquen amb males arts. I a sobre, pots apel·lar a l’amor.
Però el jugador professional no només valora tenir una bona carta. Valora també el moment de fer-la servir. Per què ara, precisament ara? En primer lloc, perquè la carta apareix ara, i ves a saber quan en tornarà a aparèixer una altra de tan bona. S’ha d’aprofitar l’ocasió. Però també perquè en la partida política Sánchez té plantejats en aquests moments dos riscos, que poden esdevenir dues oportunitats. Un d’aquests factors temporals són les eleccions catalanes. Per Sánchez les eleccions catalanes són claus, més que no pas les basques o fins i tot les europees. Sánchez és avui president del govern espanyol perquè ha pactat amb l’independentisme català i li ha fet unes concessions –l’amnistia, la principal- que generen dubtes (en el millor dels casos) en l’opinió pública espanyola i fins i tot en els quadres, els militants i els electors socialistes o els que podrien arribar-ho a ser. Els adversaris de Pedro Sánchez diuen que això ho ha fet només per mantenir-se en el poder i que provocarà l’efecte (per a ells, terrorífic) de reforçar l’independentisme. Per combatre aquesta idea, que pot quallar perillosament entre la seva pròpia clientela, Pedro Sánchez necessita que Illa sigui president de la Generalitat. Perquè si ho és, Sánchez podrà fer el discurs que li convé: mentre que la dreta amb la seva intransigència va fer més fort l’independentisme, ell amb la seva habilitat l’ha afeblit tant que fins i tot l’ha desallotjat del govern de Catalunya. Ha aconseguit passar pàgina d’un conflicte que la dreta havia enverinat. Però per això cal que Illa tingui la presidència. I posar sobre la taula la carta emocional de la seva dimissió –Sánchez és el veritable candidat del PSC a Catalunya!- no només fa més fàcil la victòria a les urnes sinó que també pot fer més fàcils alguns pactes posteriors: tot sigui per salvar Sánchez, últim baluard perquè no governi Espanya la dreta amb l’extrema dreta.
Però hi ha una altra oportunitat per jugar per part de Sánchez a la carta més alta. En la partida que ell juga, el premi és el poder. No n’hi ha d’altre. Algú dirà: però el poder ja el té, no li cal guanyar-lo. En tindria prou amb conservar-lo. Però a Sánchez li han fet sempre evident, i últimament encara més, que té el govern, però no té el poder. Que hi ha un contrapoder que s’enfronta al seu, el limita i l’aigualeix. No és el poder judicial contra el poder polític: és un poder polític exercit a través del govern i d’un poder polític exercit a través d’una part de la judicatura. Tots dos poders polítics, amb objectius polítics. Presentant-se com una víctima d’una persecució política il·legítima, però creïble, per part d’una part del poder judicial Sánchez prepara un xoc, que d’una manera o altra es plantejarà en un horitzó temporal no gaire llarg. Diuen que Sánchez està disposat a tot per continuar manant. Jo crec que està disposat a tot per començar a manar de veritat. Perquè fins ara només ha pogut manar a mitges. La carta més alta no per conservar el poder, sinó per enfortir-lo. En el moment oportú, amb la carta oportuna.
Només una pinzellada final. Quan Sánchez treu ara la carta més alta amb el discurs que s’ha produït una ruptura de les regles del joc democràtic, una persecució política personal i familiar, un enfangament repugnant de la imatge de l’adversari, unes decisions judicials que només es poden entendre en clau política, se li pot fer la pregunta: i no ho havies vist fins ara, que passava tot això? Només et sembla que això és greu quan n’ets tu la víctima? No hi has participat activament quan les víctimes eren uns altres? Allò que, irat i dolgut, diu Sánchez que ara passa per primera vegada, fa anys que passa i fa anys que el catalanisme diu que passa. I quan ho ha dit fins ara, la resposta –també la de Sánchez- era que Espanya és una democràcia exemplar, consolidada i avançada i que, per tant, aquestes coses no hi passaven de cap manera. Per no adonar-se que passen fins que t’afecten a tu, per no adonar-se que passaven quan tu mateix hi participaves o ho beneïes, caldria ser molt egòlatra o molt sectari. Però el jugador professional de la política no ha de tenir ni memòria ni projecte, ni principis ni ideologia. Té interessos. Afany de poder. I ha de tenir audàcia, astúcia i dots de comunicació. Olorar quina carta serveix i quin és el moment de fer-la servir. I d’això Pedro Sánchez en té de sobres.
_________________
PS.- No sé per què, m’he tornat a mirar la roda de premsa que va fer Vinicius, el jugador del Madrid, fa algunes setmanes. Vinicius havia estat víctima d’insults racistes repugnants en alguns partits. En la roda de premsa es posava a plorar dient que cada vegada tenia menys ganes de jugar a futbol, per culpa d’aquests insults. I els insults dels quals es queixava eren perfectament reals i absolutament repugnants. Però Vinicius no recordava que altres jugadors d’altres clubs són víctimes també dels mateixos insults. I que l’afició del seu club –lamentablement, com totes o com la majoria- també participa d’aquests insults o de semblants, contra els jugadors dels equips contraris. Això sí, després que en la roda de premsa, molt emotiva, Vinicius se singularitzés i es proclamés públicament com a víctima real i constatable d’una persecució que existeix i és més que rebutjable, però que afecta molts més jugadors i per conceptes diversos, diria que li han ensenyat menys targetes grogues i vermelles de les que es guanya en el camp… I, certament continua jugant.
