Hi ha qui diu que no ho sabrem mai: que no ho vam saber tot, d’aquells dies en què Pedro Sánchez va comunicar que feia silenci i reflexió i que ja diria què. Hi ha qui diu que alguna en duia de cap, i que tot va ser una estratègia.
Més que amoïnar-me si ho va ser o no, que és evident que sí, a mi em sorprenen, almenys, un parell de coses: la primera, l’oblit. Ja està, ja ha passat. Cinc dies de parlar-ne tothom, a tots els mitjans, tots els polítics, totes les veus, amb desenes de consultes, i anàlisi, i especulacions amunt i avall, crítiques, comprensions, i aquell personalisme desbordant del “s’atura tot”!, que corria pertot, i ni una setmana després ja sembla com si mai no hagués passat. La destresa de polítics com Pedro Sánchez muntant i desmuntant escenaris, ell que ha volgut ser molt humà aquests dies enrere, l’allunya, precisament, de la realitat, perquè la major part de les persones vivim en circumstàncies i condicionants que no apareixen un dia i marxen l’endemà.
La segona cosa que em sorprèn és la confusió de discursos i, sobretot, la poca cura en apropiar-se, la gent que li feia costat, i ell mateix, dels aprenentatges i de les fites dels feminismes. Sí, perquè “que el fet personal és polític” no vol dir que un senyor polític pugui fer ús personal de la cosa pública. També va fer mal el “todas estamos contigo, Begoña!” de María Jesús Montero, que semblava que volgués fer recordar cada moment en què el moviment feminista ha fet costat radicalment les víctimes de violència masclista, sobretot quan, a més, han estat revictimitzades per agressors, institucions o per l’opinió pública generalitzada. Ha estat grotesc, també, el “se acabó”, a voltes parafrasejat amb un “basta ya”, magrejat dins el PSOE un cop i un altre, com si alguna cosa tingués a veure la situació de Pedro Sánchez i de la seva família amb el que va voler dir el “se acabó” de les esportistes, i de milers i milers de víctimes més que s’han unit en els darrers mesos en el que ja és un moviment més dins els feminismes.
No tot s’hi val, ni tot és el mateix: mirant de presumir de fer coses que els polítics no fan normalment, en realitat, Pedro Sánchez ha fet el que fan la major part dels senyors que es dediquen a la política. Sí, perquè per algun interès que encara no ens ha quedat del tot clar, ha fet servir les institucions públiques, ha forçat el discurs polític mirant d’encabir-hi l’amor, com si no hagués de ser només això, la política, i a més ha volgut semblar diferent, però per ser-ho ha fet servir allò que li ha semblat que quedaria millor: els llegats feministes, malgrat en aquesta història, de feminista, d’amor, i de nova política, no hi hagi hagut res de res.
