Aquests dies fa 10 anys de l’anunci de les eleccions plebiscitàries del 2015, que va guanyar la plataforma electoral Junts pel Sí. El procés que va culminar amb la creació d’aquesta candidatura extraordinària no va ser senzill, però va generar una il·lusió immensa que es va traduir en la incorporació de multitud de personalitats i l’adhesió de més de 100.000 candidats simbòlics. Bàsicament, tota una generació del catalanisme social, polític i cultural va fer una passa endavant per fer el salt cap a la independència nacional.
Mirar enrere en aquests temps que corren produeix cert vertigen. A Catalunya i al món, en aquests últims anys han passat més coses de les que podem pair amb normalitat. El canvi d’escenari polític és tan espectacular que molta gent és incapaç d’actualitzar les seues estratègies i els seus discursos. La història ha passat per damunt a molta gent, i molt especialment per damunt la generació del catalanisme que va protagonitzar la dècada passada.
El balanç d’aquesta dècada que ha passat des de la convocatòria de les plebiscitàries del 27-S ja l’he fet en aquesta mateixa columna. Segurament, amb més passió que objectivitat, però les circumstàncies no permeten més perspectiva. Ara es tracta d’assumir que el país navega a la deriva enmig d’un immens temporal, sense rumb, sense capità, amb la tripulació exhausta i gran part del passatge als bots salvavides. La reflexió urgent ja no és saber com hem arribat fins aquí, sinó com en sortirem.
Al país de partits amb més exvotants que votants (o diaris amb més exlectors que lectors, que potser és el mateix) sembla que incomodi o fins i tot irriti alguns, però hi ha una veritat que cal que sigui dita. De fet, fora del corralet de l’opinió subvencionada tothom l’expressa amb naturalitat i sense escarafalls. La idea ha esdevingut transversal i gairebé hegemònica: com segur que no sortirem de l’atzucac és amb el lideratge d’aquells que ens ha portat fins aquí. Caldria assumir-ho urgentment, perquè el temps també és un factor contra el qual cal lluitar.
Si la generació de líders polítics, socials i intel·lectuals ja ha complert el seu paper i cal que sigui substituïda es diu i no passa res. No és la fi del món. No és un salt al buit ni un experiment arriscat. Després d’una generació sempre en ve una altra, i després una altra. És evident que molts pensen que encara no els ha arribat l’hora, que potser encara podrien fer algun servei al país. Però la realitat és que la seua opinió aquí no és rellevant.
És l’hora, doncs, de passar el testimoni a la següent generació. I cal que aquesta l’agafi amb plena consciència de la seriositat del moment. Ens disposem a tancar el cicle històric de l’únic món que han conegut les generacions vives. A la següent generació no li correspon merament d’administrar el país que heretarà. L’hauran de repensar i reconstruir. Hauran de gestionar totes les transformacions que el món que ve suposarà en tots els àmbits.
Passar el testimoni vol dir engegar un procés que, en comptes d’esperar que el temps i la biologia facin el seu paper, transfereixi activament el protagonisme i el lideratge a la següent generació. Ha de ser un relleu induït i, preferiblement, consensuat. Perquè no podem esperar que una generació desesperançada pels fracassos i els mals averanys s’apoderi sola i assumeixi el rol que li correspon en el futur immediat. I menys si la generació actual continua aferrada al seu poder minvant i decadent.
La independència era el gran projecte que ens havia de permetre repensar una societat i unes institucions que donaven símptomes d’esgotament. Ens havia de permetre tenir un país fet per nosaltres, a la nostra mida, en un context d’immobilisme espanyol. La independència era la clau que obria totes les portes. En paraules tècniques, era l’oportunitat per encetar un procés constituent en què es pogués construir un nou marc de convivència, tot acabant la democratització estroncada per la restauració borbònica del 78.
Som en un moment completament diferent. Ara la independència ja no és al centre del debat polític. Però tampoc es donen les circumstàncies per a posar-li en els mateixos termes que la dècada passada. Ara la situació exigeix repensar i reconstruir una societat i unes institucions que estan fent fallida no només al nostre país sinó arreu del món occidental. Per entendre’ns, al punt que som ara, cal invertir el camí: el procés constituent serà el projecte que ens permeti fer la independència, i no a la inversa.
