La política, molt sovint, fa veure que no té límits, que ho pot tot. És un discurs agradable a les oïdes ingènues, atabalades, manipulables, del poble: l’autèntic poder és el teu vot, tu ens votes i nosaltres farem el que tu diguis. Manes tu, poble. Tu posa el teu vot a l’urna i ja veuràs com funciona la màgia de la democràcia…
I aquí estem, esperant que la màgia funcioni, que la vareta màgica faci la seva feina i que ens llevem demà en un nou país.
Això no funciona així ni a Xauxa ni enlloc del món, evidentment. Però ens ho repeteixen cada vegada i ens ho creiem una mica, sobretot quan se’ns posen els pèls de punta i veiem les orelles del llop.
Ho semblarà, sí, i ens ho repetiran mil vegades, però ens llevarem en el mateix país d’ahir. Serà com les rodalies ferroviàries: s’anuncia que els trens seran 100% catalans com si això fos la meravella de totes les meravelles, el gran miracle que estàvem esperant, però en realitat resulta que hi haurà una mena d’empresa mixta i que ja ho anirem veient, però tinguem fe, no siguem ara pessimistes, que les coses poden anar millorant de mica en mica…
Tanmateix, els trens no són cap altra cosa que la propina. Igual que la llengua, que va tenir un moment de glòria al principi, però ha quedat en segon terme, quan en realitat és l’autèntica oportunitat de futur per protegir i reconstruir la nació.
L’amnistia és la bèstia grossa que caldrà torejar i la que té molts, molts números, d’esdevenir el factor explosiu per al sistema institucional espanyol.
Aquí és on la política toparà de morros amb els seus límits. I aquests límits tenen un nom: el Partit dels Jutges, l’eina més eficaç per al “cop d’Espanya” que, una vegada més, ens deixarà claríssim qui mana aquí.
Tota l’alquímia desfermada en la planificació de l’amnistia, en la prevenció de tots els obstacles imaginables, en la creativitat amb les més subtils fórmules legals, toparà amb el partit judicial, que forma part d’una gran coalició patriòtica, venjativa, violenta, que domina l’estat espanyol.
Ja esperen l’amnistia a la trinxera, amb totes les armes preparades i amb tots els paranys a punt.
Això serà la mare de totes les batalles. I se’ns faran llarguíssimes, confuses i frustrants.
En el fons, anirà del mateix que fa anys que anem marejant: del respecte a la voluntat democràtica popular o de passar-se-la per l’engonal constitucional. No esperem cap mena de fluixera: saben que l’amnistia ho qüestiona tot, que és l’esquerda més perillosa del règim. Estan decidits a fer el que calgui, sense escrúpols, per evitar-ho.
El que vindrà és una nova fase, crua, esmolada, dramàtica, brutal, de la crisi institucional del règim i l’estat espanyols. Espanya no és Bèlgica, com bé sabem. Les coses aniran d’una altra manera, a la manera espanyola. Combatran l’amnistia per terra, mar i aire. Ja ho sabem, oi? Segur? Veurem coses impensables. Ja les estem començant a veure, i això només és el principi.
Com que (de moment) no poden utilitzar el clàssic recurs militar, tan espanyol, el seu millor exèrcit és el Partit dels Jutges, capaços de tot, emprenyadíssims, ofesos, decidits a tot. I faran tot, tot, el que calgui per dinamitar l’amnistia i tapar l’esvoranc que obre al sistema moribund de la transició. Tenen cobertura i empara de sobres per fer-ho, al més alt nivell: això va de supervivència, no ho oblidem, i ells sí que saben a què juguen.
La postamnistia serà la revifada, traumàtica i també renovadora, del 2017. Quan es facin evidents els límits de la política, quan tot peti, quan encallin totes les mesures que busquen la sedació del conflicte, d’una manera que ara és difícil d’imaginar, s’obriran noves oportunitats.
L’horitzó postamnistia no és la normalització ni l’apaivagament ni l’anestèsia ni la rendició ni la germanor constitucional ni la pau fiscal ni les rodalies d’estar per casa. Tranquils, deixeu-los fer, que trepitjaran tots, absolutament tots, els ulls de poll, amb tota la mala llet del món. I després, en un any o dos, tocarà veure què fem…
