En política, com en molts altres àmbits, quasi tot ja ha passat en algun lloc o en algun moment de la història. Per això té sentit estudiar-la amb mètodes científics i intentar desenvolupar teories generals sobre el seu funcionament. El dret, a la seua manera, també es fonamenta en la regularitat dels comportaments humans. D’aquí que la jurisprudència (els precedents) sigui tan important a l’hora de resoldre casos o interpretar les lleis.
Hi pensava aquesta setmana arran del rebombori que es va organitzar per l’expedient sancionador que ha obert la Generalitat contra l’alcaldessa de Ripoll. El motiu de l’expedient, que pot comportar la imposició d’una multa de 10.001 euros, són unes declaracions contra la immigració musulmana. La polèmica no es va fer esperar, i fins i tot gent que no té cap simpatia pel discurs de la líder d’extrema dreta va posar el crit al cel.
Per cert, ja sé que als seus seguidors no els agrada que se la identifiqui amb l’extrema dreta. Potser a les xarxes socials ens podem permetre que l’extrema dreta sigui allò que no ens agrada i, per tant, no ho pugui ser allò que ens agrada. Sigui com sigui, qualsevol politòleg rigorós qualificaria així un partit que té com a principal bandera política el rebuig a la immigració. N’hi ha a tot Europa i nosaltres no cal que inventem res.
Deia que res del que està passant a Catalunya amb la immigració i l’aparició de discursos xenòfobs (el rebuig als immigrants per la seua cultura, la seua religió, la seua llengua o les seues tradicions es diu així, aquí i arreu del món) no és nou ni exclusiu. Tampoc la polèmica multa. Resulta que l’any 2005 a Jean-Marie Le Pen (aleshores líder del Front Nacional Francès) li varen posar també una multa de 10.000 euros per unes declaracions en què atacava la immigració musulmana.
Imposar una multa a un polític per expressar idees és compatible amb la llibertat d’expressió? Certament, és una qüestió polèmica, però en absolut nova. Fa uns 10 anys Xavier Albiol, l’actual alcalde de Badalona, ja va desfilar pels jutjats per uns pamflets electorals contra els gitanos romanesos. I Vox també ha rebut denúncies semblants gairebé a cada campanya electoral. El fet és que el Tribunal de Drets Humans fa molt de temps que sosté (per exemple, en la sentència del cas Le Pen, sobre la multa abans esmentada) que aquest tipus de discursos xenòfobs no estan emparats per la llibertat d’expressió.
Als partits d’extrema dreta aquest tipus de polèmiques que els permet fer-se la víctima els encanten. És la seua peculiar desobediència civil: ser perseguits per expressar les seues idees xenòfobes encaixa perfectament en la seua propaganda populista. I com que normalment les penes per delictes d’odi són relativament lleus, el benefici propagandístic d’aquesta desobediència supera clarament els riscos.
Polèmiques com les del vel islàmic, el menjar de les escoles, la celebració de festes religioses, etc. també apareixen arreu on hi ha immigració i partits xenòfobs. Com deia, tot ha passat abans en algun altre lloc. Faríem bé de buscar ràpidament un manual de gestió política d’aquestes polèmiques abans que continuem caient sistemàticament en tots els paranys. La immigració comporta molts reptes, però l’extrema dreta no els ha solucionat enlloc.
Si heu arribat fins aquí potser us estareu preguntant si sou d’extrema dreta per estar a favor de controlar o restringir la immigració. De fet, és un dels mantres preferits de l’extrema dreta. La resposta és, rotundament, que no. Controlar o restringir la immigració ho fan tots els estats. Explotar el rebuig o la por a la immigració amb finalitats polítiques és un dels trets definitoris de l’extrema dreta.
A Catalunya, els independentistes volem un estat per poder tenir política d’immigració. Pocs elements defineixen millor la sobirania d’una nació que el poder de decidir qui té dret a viure al seu territori i en quines condicions. Donar i treure visats, expedir i retirar passaports, acollir refugiats i expulsar immigrants: en això consisteix ser un estat. De fet, moltes problemàtiques que patim avui al nostre país ni tan sols es plantejarien amb la independència.
La independència és urgent també perquè ara tenim la política d’immigració que ens imposa Espanya (i que un estat faci servir la immigració per a la seua política d’assimilació de les nacions minoritàries també s’ha fet abans en d’altres llocs). És per això que substituir la lluita per la independència per discursos contra la immigració mentre Espanya va fent, és un dels pitjors negocis que podem imaginar. Els precedents de Flandes o Quebec ens poden explicar moltes coses de com una mala gestió dels debats migratoris poden ser letals per a l’independentisme.
En els seus millors moments, afortunadament, el procés d’independència va mantenir a ratlla els discursos xenòfobs. No és gens casual que Plataforma per Catalunya, que va estar a punt d’entrar al Parlament l’any 2010, desaparegués pràcticament del mapa l’any 2015. El que passa ara és conseqüència de la desorientació i la crisi de l’independentisme. Però continua sent indiscutible que qualsevol qüestió que desplaci la independència del centre del debat és una distracció que no ens podem permetre. I els nostres adversaris ho saben.
