Fa una eternitat, gairebé en una altra vida, ens escandalitzàvem perquè al Parlament de Catalunya no s’hi podia parlar de tot. En aquells temps remots, “parlar de tot” volia dir parlar de la independència, però sense fer-la, per descomptat, una de les grans especialitats de la “cuina processista”: gastronomia sublim sense teca. Ens indignàvem cada vegada que un jutge inquisidor imposava límits a la llibertat parlamentària: l’Estat diabòlic i malvat dinamitava els principis més bàsics de la democràcia. Era intolerable, dèiem, un abús, una forma de feixisme… tot i que al final més o menys tothom ha acabat passant pel tub.
I no només això. Ara el Parlament sembla que està pensant seriosament a convertir-se oficialment, sense imposicions de cap jutge, en un espai polític on no es pot parlar de tot amb total llibertat. Pur teatre amb un guió capat.
Ara el parlament català està valorant com pot deixar de ser un parlament, ja que en el fons tampoc no fa de parlament (el nom no fa la cosa) i no passa de ser una mena de consell general de la regió catalana. Amb molta escenografia, sí, però amb una buidor que fa feredat.
A falta de feines més interessants, volen fer una mena de reforma de la “comissió del diputat” per fixar uns límits a aquells diputats que traspassin unes suposades línies vermelles, que ja aniran definint amb subtilesa i mala llet vaticana. Qui es passi de la ratlla, multa, a més de la bronca. Així complementaran les vergonyoses multes ideològiques que ja imposa la Generalitat: la policia del pensament no és tonta i sap com collar aquells o aquelles que pixin fora de test. Del test que defineix la mateixa policia de la moral, a l’estil iranià o putinià, per fixar alguns referents ideològics propers…
L’excusa són els “discursos d’odi”, una mena de pròtesi ideològica (mig woke, mig partidista) que serveix per a tot. Per dissimular una mica, hi afegeixen la “manipulació de les dades”, una cosa que, com sabem, els “bons polítics” no fan mai.
És evident: realment estan pensant en la diputada que els fa perdre la son, l’Orriols de Ripoll. La futura norma parlamentària d’un parlament despolititzat és un cas claríssim de vestit fet a mida per bloquejar una parlamentària emprenyadora. Més democràtic, patriòtic i benintencionat, impossible, oi? Segur que a l’Iran hi ha normes similars i si no ja en prendran nota. Això sí, tu, mira que n’arriba a ser, de dolent, el Trump…
Però ens equivocaríem si ho centréssim en la diputada i batllessa ripollesa. Ella ho aprofitarà, sens dubte, més fàcil no li ho poden posar, tots aquests genis.
Això va, només, de la llibertat d’expressió, una qüestió tan vella, tan complexa i tan potinejada com la democràcia.
Diuen que Churchill va dir, però potser no és cert, perquè tal vegada ho va dir Voltaire, tot i que en realitat sembla que va ser una frase de la seva biògrafa anglesa, Evelyn Beatrice Hall, que “No estic d’acord amb el que dius, però defensaré fins a la mort el teu dret a dir-ho”. Això és la llibertat d’expressió. L’única muralla que separa la democràcia de totes les formes de dictadures, autocràcies, teocràcies, aristocràcies, tecnocràcies i altres “cràcies”. Més enllà d’aquest mur comença la hipocresia, la perversió i l’abisme.
Ha de tenir límits la llibertat d’expressió o de pensament, i encara més, en un parlament que representa tota la diversitat de la ciutadania? Gran pregunta sense resposta: aquí comencen sempre totes les trampes i totes les inquisicions. Aquí perd la democràcia un llençol a cada bugada perquè es fa des de la covardia, des de la falta de conviccions o de fermesa dialèctica o, encara pitjor, des d’interessos merdosos i des d’una política cabrona, de jugada curta, que ha gripat el motor d’aquest país.
I després sí, després ens escandalitzem perquè es veu que hi ha massa jovent que no té clar això dels valors democràtics, de les dictadures, de les llibertats…
Els que no veiem gens clar tot això de l’Orriols, però tampoc l’obsolescència programada a què ens volen condemnar, tenim un exemple claríssim de l’obscenitat pornogràfica i dels riscos de la santa inquisició. Mentre discutim sobre què pot dir o no una diputada (i ho discuteixen els mateixos que afirmaven que al Parlament s’hi havia de parlar de tot i amb tota llibertat), un tal Pablo Hasél s’està menjant un munt d’anys de presó per un delicte d’opinió, per uns excessos en la llibertat d’expressió, per unes injúries i ofenses… Aquesta és la Catalunya lliure, rica i plena dels somnis, o un malson que cada dia és pitjor?
