Sembla que hi hagi poc a afegir a la molt desafortunada actuació del grup Esas Latinas, perpetrat fa uns dies sota l’empara de l’Observatori de les Discriminacions de l’Ajuntament de Barcelona. Voldria, però, apuntar unes reflexions sobre un fet que no he vist comentat enlloc. Es tracta de la vindicació indigenista del Teatro sin Papeles en qüestió. Malgrat estar radicat a Madrid i fer-ho tot en castellà (excepte mofar-se del català), esgrimeixen la seva essència anticolonial i antiracista, i fins i tot reivindiquen l’ús del terme Abya Yala en lloc del tradicional Amèrica Llatina o Amèrica a seques. La qual cosa em semblaria fabulosa, i l’aplaudiria amb les orelles, si no fos que mostra més esquerdes i forats que un submarí soviètic.
La primera paradoxa, ben òbvia, és que no s’entén què diantre fan aquesta gent criticant la imposició lingüística del català, quan la seva història i la seva trajectòria en termes d’identitat hauria d’enfocar-se cap a l’agressió genocida de la llengua castellana i la cultura imperial espanyola. Com a llatines (apel·latiu de per sí polèmic, perquè fa referència a una base cultural d’arrel netament europea i expansionista) potser haurien de pensar una mica sobre qui, quan i com van fer liquidar les respectives identitats nadiues, i qui serien avui en dia els millors candidats a l’herència exterminadora dels conquistadors. I preguntar-se si la realitat catalana, precisament, no és de les poques que han resistit a semblant violència cultural. Fins al punt que els parlants del català, per definició, serien aliats naturals de l’indigenisme arreu del planeta.
El terme Abya Yala significa la terra fèrtil o abundant en l’idioma dels Kuna, un poble que encara aguanta amb uns 60.000 parlants a l’istme del Darién, aquell corredor tan estret, però alhora tan selvàtic i impenetrable que hi ha entre Panamà i Colòmbia. Dubto molt que cap integrant de la troupe Esas Latinas parli la llengua Kuna –i si ho fan, m’agradaria contactar-hi amb urgència per entendre quin és el problema que tenen amb el manteniment del català. El concepte Abya Yala (per cert, únic mot indígena que usen les components del Teatro sin Papeles), va ser aprovat oficialment pel Consell Mundial dels Pobles Indígenes el 1952 per denominar aquell continent que porta el nom d’un navegant florentí del segle XVI. I ha estat reivindicat des d’aleshores pels moviments nadius de l’hemisferi occidental, i molt que se n’alegra un servidor.
També és prou pertinent recordar que els kuna van protestar de valent contra la celebració del V Centenari del descobriment colombí, i que a principi del segle XX s’havien revoltat obertament contra les autoritats per tal de reclamar l’ús de la seva llengua a les escoles. L’avalot va ser durament reprimit per la policia i va acabar amb un balanç terrible de més de 70 morts. Des d’aleshores els kuna no han deixat de reivindicar la llengua, fins als nostres dies, així com el reconeixement oficial del seu consell de notables en lloc del nomenament del cacic de torn per part del govern de torn. Ells no han deixat de lluitar pels seus drets comunitaris. Amb tota la raó del món, no cal dir-ho. I sabeu quin és l’idioma d’imposició, la cultura del poder que des de sempre ha provat d’esclafar-los?
Tot plegat, fa pensar que en algun moment lúcid de les seves vides, Esas Latinas van tenir clar qui eren les víctimes i els botxins, qui imposava i qui era oprimit, qui obligava a canviar d’idioma i qui no. Van omplir la seva web i els fulletons amb referències a Abya Yala. Però ai las! Aquesta forta consciència identitària es devia interrompre i dissoldre del tot a partir del moment que les integrants del grup van posar els peus a la capital d’Espanya. A l’altiplà algú les devia convèncer que la llengua reprimida de debò era la castellana, i que els espanyols no podien ni respirar quan venien a Catalunya. Se’n van oblidar ràpidament dels kuna, d’Abya Yala i dels últims 500 anys d’història hispànica, i van decidir que anirien a unes jornades contra la discriminació, en terres catalanes, a denunciar els autèntics genocides de la pel·lícula, els nous Pizarro, Cortés i Cabeza de Vaca amb barretina.
Crec que haurien fet santament, abans de cometre un disbarat semblant, de mirar-se l’interessant volum Abya Yala, aparegut el 1992 com a resposta al 500 aniversari de tal i tal. L’obra va anar a cura de Perramón i Torrents, i recollia poemes, cançons i relats de les diverses literatures americanes. En l’idioma autòcton de torn i, al costat, la traducció al català. Publicat per la perversa i opressiva administració de la Generalitat de Catalunya. Només fullejant el llibre, Esas Latinas podrien haver-se adonat del potencial immens de treballar amb cultures aliades, que al llarg del temps han patit discriminacions i violències similars per part d’agressors similars. Segur que tots hi hauríem guanyat i hauríem fet un pas important a l’hora de lluitar per l’alliberament de les persones indígenes arreu del món.
Però no, van optar pel camí de la denúncia hipòcrita en què l’eina de repressió apareix com a víctima. Què hi farem, no ha estat el primer cop ni serà el darrer, tot i que jo miraria de gastar-hi més diners públics, en semblants animalades. I a Esas Latinas els suggereixo, com a experiment dramàtic, que vagin a fer una gira pel Darién i reprodueixin, a les poblacions d’aquelles latituds, el mateix número de Barcelona. Canviant, és clar, el català per l’idioma kuna. A veure quina cara fan els pobres ciutadans originaris d’Abya Yala. Estic segur que encara faran més pampallugues que nosaltres, quan una colla de xicotes decidides els retratin a ells castigant uns pobres immigrants castellanoparlants i desorientats, tot esbroncant-los a l’estil dels kapos de Mauthausen, amb xiscles estridents de “Parla kuna! Parla kuna!”.
