Devia ser a mitjans dels anys vuitanta del segle passat que un grup de (llavors) joves periodistes i professors al voltant de la Fundació Acta ens vam plantejar aprofundir una mica en els models polítics, socials, econòmics i culturals d’alguns països del nostre entorn més ampli que ens semblava que es podien comparar d’alguna manera amb Catalunya i que ens podien servir de referència. Vam buscar estudis i bibliografia, vam fer alguns contactes aquí i allà i hi havia l’objectiu, que mai no es va arribar a dur a terme, d’organitzar alguna mena de trobada a Barcelona. Ens semblaven en tots els casos societats amb una prou considerable consciència nacional pròpia, d’una mida demogràfica no gaire gran, que no superés els deu o dotze milions de persones, que tenien graus de poder polític diversos, que confiaven que si tinguessin més autogovern viurien millor, on hi havia una barreja en proporcions diverses d’orgull i de projecte, que aspiraven a la modernitat política i econòmica i que funcionaven o podien funcionar prou bé. En aquells moments hi vam posar les repúbliques bàltiques, alguns territoris de l’antiga Iugoslàvia, Flandes, Eslovàquia, el Quebec, Euskadi i crec que vam pensar també, però no els vam arribar a incloure, en Escòcia i en Baviera.
La tria era prou heterogènia i prou discutible –la vam discutir llavors i la discutiríem encara més des de la perspectiva que ens han donat els anys– i, per tant, no acabava de permetre de trobar una definició clara i concreta de quin era l’univers de casos en què estàvem pensant. No eren nacions sense estat, i vist des d’ara crec que hi hauríem pogut posar perfectament nacions mitjanes amb un estat propi, com alguns països nòrdics. No eren regions autònomes, per descomptat. De fet, ni hi trobàvem nom. I llavors el malaguanyat Albert Viladot va proposar una denominació en clau interna, que fèiem servir per entendre’ns, tot i que no podia utilitzar-se –si hagués calgut- en el debat públic. L’Albert va dir: “són països que Déu n’hi do”. I, per tant, jugant o podent jugaren una divisió semblant a la de Catalunya, que també ens semblava “un país que Déu n’hi do”. La definició era gasosa i escassament científica i acadèmica, perquè tenia un grau de subjectivitat enorme. Què carai és un país que Déu n’hi do? Quins paràmetres ha de complir? Qui fixa i amb quin criteri aquests paràmetres? I a més a més, això del país que Déu n’hi do a vegades té més a veure amb la percepció –i amb l’autopercepció- que no pas amb unes dades avaluables. Però ens servia per entendre’ns.
Des de llavors, aquells països que Déu n’hi do en els quals vam centrar el nostre interès van anar evolucionant de maneres molt diferents. Fins i tot en aquell moment ja ens van provocar impressions molt diverses i fins i tot contradictòries: no ens va semblar el mateix Eslovènia que Croàcia ni tots els països bàltics tenien exactament la mateixa dinàmica, posem per cas. Des de llavors, alguns d’aquells països que no ho eren han esdevingut independents i continuarien sent o no “països que Déu n’hi do”, però amb una eina extremadament poderosa a les mans pròpies. Amb el pas del temps la nostra tria s’hauria demostrat ingènua en algunes coses, excessivament optimista en d’altres i hauria descobert segurament que tenir un estat canvia profundament la fesomia d’un país i fa que salti de divisió. I hauríem descobert potser realitats noves que en aquells moments no ens plantejàvem.
Però si aquests dies he recordat aquella operació de joventut és perquè fa un temps que em faig una pregunta que té a veure amb el present: amb els criteris que teníem llavors, hauríem inclòs Catalunya en el nostre estudi? O dit d’una manera, la Catalunya d’ara ens continuaria semblant, com ens semblava llavors, ”un país que Déu n’hi do”? Certament, Catalunya no ha canviat tant, tot i que ha canviat molt. El país hi és. Però tenim encara aquell orgull que, justificadament o no, ens feia pensar llavors que érem “un país que Déu n’hi do? Un país que funcionava, amb una economia sòlida i un bon model de creixement econòmic, que creia que si es pogués autogovernar més els resultats serien molt millors, amb uns bons serveis públics, amb unes infraestructures adequades, amb una ambició de futur, amb una societat raonablement cohesionada, justa i amb un accés prou generalitzat al benestar? Quan veiem taules comparatives amb altres realitats del nostre entorn –europeu, però fins i tot hispànic- hem deixat de confiar a trobar-nos entre els capdavanters i sovint ens hem de buscar de la meitat en avall? I quan pensem en el demà són una mica optimistes? No són temps optimistes gairebé enlloc, però en el nostre cas hi ha uns punts de decepció afegits? Certament, en això dels “països que Déu n’hi do” no es passa en quatre dies del cent al zero ni del zero al cent. Però la nostra realitat i sobretot la nostra percepció ha pujat o ha baixat en aquesta escala de Richter, des de llavors?
Estic convençut que en aquests anys hem baixat entre força i molt en el rànquing subjectiu dels “països que Déu n’hi do”. Que ho som menys del que ho érem. I no estic proposant una avaluació de les polítiques públiques ni del color dels governs, tot i que és evident que hi té influència. Estic parlant d’una mena d’autopercepció social, que es traduiria poc o molt en el terme orgull, que no és sinònim d’arrogància ni de fatxenderia. Té el país, té Catalunya, el nivell d’orgull, de confiança i d’ambició que tenia no tants anys enrere? La resposta no crec que sigui positiva. L’economia diuen que va bé, però evidentment no per a tothom –mai va bé o malament igual per a tothom– i amb molts dubtes, creixents, sobre la bondat del nostre model de creixement. La satisfacció pels serveis públics –i penso molt en aspectes essencials de la societat del benestar com són l’ensenyament, la sanitat o la mobilitat– ha disminuït de manera notòria. La cohesió social, un bé de difícil avaluació i on sovint els països tendeixen a autoenganyarse, no sembla haver crescut. La comparació amb les realitats pròximes no ens sembla tan favorable com havia estat.
Ens veiem encara com un “país que Déu n’hi do”, com ens vèiem –si més no alguns!– ara fa uns quants anys? Diria que no. I diria que hi ha en això causes objectives i causes subjectives, d’estat d’ànim. Totes són importants. Les objectives, és evident que ho són. Però les subjectives també: un país que perd orgull, que per ambició i que perd projecte s’allunya de ser “un país que Déu n’hi do”. Els governs hi tenen molt a dir i a fer, en això, és també obvi. I els governs són els que la gent ha triat. Però no tan sols és cosa que depèn dels governs i de com els triem. També depèn de la societat, del seu estat d’ànim. És a dir, nosaltres. És a dir, cadascun de nosaltres.
