La Comissió Europea ha anunciat dimecres passat un procediment d’infracció contra Espanya per la multa de 179 milions d’euros que el Govern va imposar fa gairebé un any Ryanair, Vueling, EasyJet, Norwegian i Volotea per cobrar suplements per l’equipatge de mà. Evidentment, les associacions de consumidors han expressat la seva preocupació per la notícia, però què els hauria de preocupar més, que el Govern guanyi el combat o que el perdi? La meva posició és, des de fa temps, favorable al cobrament. I la raó és triple.
La primera i fonamental està en relació amb la màxima de la teoria econòmica segons la qual “a cost zero, demanda infinita”. Ningú valora i sovint malbarata allò que en aparença no li costa diners. La quantitat de missatges de whatsapp que enviem de forma inútil té a veure amb la nostra manca de consciència del molt que contaminen i sobretot amb el fet que paguem el mateix per la nostra connexió i dades d’internet l’utilitzem molt o poc. O és que ningú es recorda de com érem molt més previnguts en enviar missatges quan aquests tenien un cost per unitat? Doncs amb l’equipatge passa el mateix, i els que hem viatjat quan qualsevol embalum que entrés en cabina era admès hem vist com els que entraven en primer lloc deixaven pràcticament sense espai els últims en una guerra fratricida absurda on, al final, es pagava per ingressar abans a l’avió i així tenir temps i ocasió per expandir-hi un equipatge digne del sultà de Brunei.
La segona raó està relacionada amb la primera: on va el món amb una quantitat inhumana d’equipatge? Em resulta difícil d’acceptar que tots els que viatgen s’estan mudant de casa o que en aquests vols domèstics a Alacant o Vigo estan connectant amb un altre que els porta al confí del món. Així, doncs, em convenço cada dia més que fent pagar per la maleta la gent gestiona millor què hi porta, cosa que sens dubte redunda en una menor despesa del combustible que trasllada pels aires l’ocell de ferro.
La tercera i última té a veure amb l’obvietat que ja s’aprecia en la diferència de preu entre companyies: d’una manera o d’una altra, el cost de portar més equipatge es cobra. Si no es fa al marge del bitllet, es farà en el bitllet, de manera que acabem pagant l’equipatge d’altres els que ens hem acostumat a reduir la nostra vanitat a l’espai d’una motxilla i les necessitats d’equipatge a allò que, en cas d’assaltar-nos la necessitat, podem comprar al lloc de destí.
Dit de manera molt simple, crec que el pagament de l’equipatge, a més d’avalat a escala europea, permet que sobrevisquin les companyies low cost fent honor a aquest nom, contribueix a la sostenibilitat mediambiental i activa en nosaltres un sentit adormit per l’hedonisme del consum: el sentit moral profundament positiu de l’austeritat. En soc la primera a fer-ho malament, però m’agradaria no ser la darrera a aprendre.
