El Pacte Nacional per la Llengua és un exemple de com una bona diagnosi es pot traduir en un reguitzell de mesures innecessàries, actituds contraproduents, discutible utilitat i grans oportunitats per als oportunistes habituals. La situació de la llengua és pèssima, tal com coincideixen les recerques acadèmiques com l’observació directa al carrer. La presència del català a l’àmbit públic, privat i formal ha entrat en una espiral depressiva, almenys des de fa vint anys, i una vegada ens vam treure la bena dels ulls el primer d’octubre, també pateix una estratègia destructiva per part d’una Espanya que exerceix del nostre pitjor enemic.
El Pacte Nacional per la Llengua és, com ha passat en tants altres àmbits, una aposta perdedora. Recorda, en certa manera, al Pacte Nacional d’Educació que aviat farà vint anys (i amb protagonistes polítics, presències i absències coincidents) es va signar amb els resultats que tots coneixem: una educació més degradada que fa dues dècades. Es va fer una bona anàlisi (existia molta segregació, desigualtat d’oportunitats, escassa inversió i recursos) i es va apostar per blindar i millorar el finançament de l’escola concertada (aleshores el principal factor segregador), es va plantificar una agenda neoliberal (desregulació, privatització, empitjorament de les condicions laborals, es va fer demagògia amb la famosa sisena hora, va endinsar l’escola pública en una dinàmica de nova gestió pública d’acord amb tècniques empresarials de gestió de personal, es va continuar reduint la inversió pública) i avui, vint anys després, prop de quatre de cada deu mestres es plantegen abandonar la professió i Catalunya es troba a la zona de descens de les 17 comunitats autònomes en resultats educatius. Això sí, es va ruixar amb diners públics una quantitat ingent de guinguetes on empreses del “tercer sector” van aprofitar-se oportunísticament de la progressiva externalització de serveis educatius, o promocionant l’entrada d’actors privats (com ara algunes fundacions que es dediquen també a explotar pisos turístics).
Com va passar amb el Pacte Nacional d’Educació, el de la Llengua és un pacte que no es pacta (hi ha absències clamoroses, més enllà dels partits). És un pacte que, no és que neixi mort, sinó que més aviat sembla una mena d’embaràs imaginari. Els actors polítics que hi han apostat semblen sobretot inspirats per dissimular la política d’espanyolització de Catalunya, d’esforçar-se per retornar una societat civil que va posar contra les cordes l’autocràcia borbònica (amb els seus espies, jutges, periodistes, polítics i altres) a la cleda de l’autonomisme. Sembla un esforç per aparentar fer coses, mentre no es fa res més que fer el ploramiques. És la torna de la no oficialitat del català a Europa (la via més ràpida i lògica perquè això fos possible seria convertir el català en llengua oficial a tot Espanya), i de fer veure que fas una amnistia que, bàsicament exonera els culpables d’exercir violència, tortures i mutilacions d’activistes i manifestants mentre manté a l’exili a tot aquell que va decidir obeir la sobirania popular. És, per tant, més del mateix: una farsa, una presa de pèl, l’enèsim engany en format acadèmic i maquetat en Arial 12. No serveix ni pot servir per a res.
Una de les peculiaritats que invaliden el pacte, o qualsevol política lingüística que necessàriament ha de passar per eixamplar el català en nombre de parlants i en àmbits diversos és que aquest acord implica una dotació econòmica. Si has de fer servir diners públics perquè es parli català, és que ho estàs fent malament, i encara pitjor, ja estàs pensant a crear i alimentar guinguetes com les moltes que han proliferat en els darrers anys (i de les quals sovint s’han beneficiat algunes entitats signants). Una veritable política a favor de la llengua no ha de servir per gastar diners, sinó per recaptar-los. Una empresa que es negui a atendre un client en la seva llengua, un hospital que sigui incapaç d’atendre un pacient en català, un comerciant que no ofereixi informació en la llengua oficial del país, una universitat que no respecti la vehicularitat del català, un discurs d’odi contra qui fa servir el català mitjançant la discriminació lingüística, ha de ser sancionat administrativament, d’una manera clara i contundent. El català ha de resultar beneficiós; l’odi al català ha de sortir car. Si hi ha dificultat perquè, per posar un exemple, algunes clíniques o hospitals no tinguin personal que pugui atendre en una de les llengües oficials del país, perquè està motivada per pagar salaris baixos (mentre que els professionals catalans han de marxar a fora), la fórmula és ben simple: les sancions han de ser superiors al que s’estalvien els directius. Si es fa una normativa que obligui a qualsevol que vulgui tractes amb l’administració a què faci servir el català de manera normal, i això implica disposar de majors oportunitats laborals, és obvi que la competència lingüística millorarà “miraculosament”. Perquè a la llengua, com a la cultura, com a la nació, no s’hi ha d’anar per quelcom tan voluble i inestable amor, sinó per una cosa tan sòlida com l’interès. Els ciutadans del nostre país hauríem de ser prou madurs per entendre que la millor manera d’obtenir menyspreu és implorar amor. El que ens cal com a nació és exigir respecte. I que el menysteniment al nostre país i a la nostra llengua, ha de tenir conseqüències. “Més val ser temut que ser estimat”, ens deia Maquiavel fa cinc segles.
Si ja tenim prou perspectiva d’aquest règim del 78 és que algunes de les creences que teníem arrelades han mostrat el seu rostre veritable. El bilingüisme ha estat un pèssim negoci. Sentint-ho molt, perquè el català creixi, el castellà ha de cedir terreny. Ja ni l’anglès!, amb les possibilitats que ofereix la tecnologia i la intel·ligència artificial, ja no calen altres llengües per interactuar amb el món, si més no, en l’àmbit formal, sinó un mòbil i un traductor automàtic. Servidor de vostès està molt a favor de conèixer-ne moltes, especialment més per plaer que per practicitat. Tanmateix, com ja va demostrar la Carme Junyent, que va passar els seus darrers dies sense poder morir-se en català, el bilingüisme mata la llengua més feble. Cal plantejar un horitzó amb menys castellà. Això implica la part que, atesos els signants del pacte, resulta la més problemàtica. Es tracta de la desobediència a aquests àrbitres florentinescos amb toga de jutge i que són (essencialment) jutges de part. Les seves sentències, sempre en la mateixa direcció, és a dir, com el braç togat d’un estat que està en guerra amb nosaltres, són els obusos que miren de destruir qualsevol mur on vulguem protegir la nostra llengua i identitat. Cal practicar una política de desobediència civil activa. Cal entrenar-nos en l’art de semblar tan desagradables com decidits. Hem de deixar aquesta patètica actitud de les darreres dècades de semblar simpàtics (i que, amb tota lògica, és corresposta amb menyspreu) i assajar l’antipatia, l’hostilitat i la fermesa.
Finalment, el gran meló. Bona part de la situació actual, com ens recorda habitualment Josep Sala Cullell en els seus articles, ve de la decisió d’Aznar d’apostar per un engreix demogràfic que, no només ha alterat l’equilibri lingüístic del nostre país, sinó que com a tota Europa ha generat problemes (de gestió de recursos, serveis públics, habitatge, laborals, salarials, culturals…) de difícil solució, especialment mentre continuem en aquesta dinàmica de desbordament. És obvi, que com ja està plantejant el mateix govern laborista del Regne Unit, cal tallar en sec l’arribada migratòria. Almenys fins que no siguem capaços (si ho som) d’incorporar a la nació aquests dos milions que no hi eren a principis de segle.
