Malauradament, Sílvia Orriols és actualment l’única diputada del Parlament que té la capacitat de generar tensió a la cambra catalana. I a la política catalana, en realitat. Cada cop que intervé al Parlament, la incomoditat de la sala es pot tallar amb forquilla i ganivet. Això és així i ho és independentment del rebuig o de l’afinitat que cadascú pugui sentir per les idees que exposa en els seus discursos. De fet, aquest efecte unipersonal en realitat no té tant a veure amb els posicionaments d’Orriols com amb la posició des dels quals els defensa. Per dir-ho d’una altra manera: quan Vox ataca l’islam o quan la CUP ataca el col·laboracionisme de Junts i d’ERC, allà no se sua cap gota, cap rei té por de veure’s nu. Entre tots protegeixen l’auca parlamentària, cadascú assumint el seu rol i acceptant el dels altres per intentar dissimular que la política neoautonòmica és una fràgil comèdia.
Encara que en el fons li falti mala llet, encara que estigui poc preparada, encara que no entengui com funciona la política, encara que abusi de les idees efectistes i encara que parli amb una afectació innecessària, Orriols és l’única que no té por de sortir allà a punxar globus, l’única que se sent genuïnament vinculada a les conviccions que defensa i que sembla estar disposada a pagar el preu de defensar-les fins al final. Això, en un parlament deformat per la covardia, el cinisme i la correcció política, doncs clar, genera tensió i fa que, amb perdó, surti pus. La carnificació més salvatge de l’efecte Orriols són els selfies morals i intel·lectuals de Rull, que es retrata a ell mateix –i al Parlament que representa– censurant la llibertat d’expressió d’una diputada i, per si no n’hi hagués prou, en nom de normatives que no és capaç ni de trobar, com en un gag de Mr. Bean. Orriols també deixa en evidència el pacte de pacificació entre els partits del procés i els del 155, així com el bonisme hipòcrita d’Illa i de tota la claca transpartidista que l’aplaudeix, que pretenen amagar les tares onejant molt fort la bandera de la inclusivitat. També deixa al descobert el pamfletisme i la mediocritat que imperen als mitjans de comunicació catalans, que es fan un fart de parlar d’ella, però que no tenen la categoria democràtica ni professional d’entrevistar-la. Començant per TV3 o RAC1, que són mitjans que curiosament mai no han tingut cap problema a l’hora de convidar polítics que volen esborrar els catalans del mapa, fins i tot a candidats de Vox.
Destaco les virtuts d’Orriols sense cap il·lusió, no porten a cap lloc que a mi m’interessi, jo no tinc cap mena d’esperança dipositada en ella ni en el seu partit perquè no crec que en cap cas puguin arribar a ser els actors polítics que necessita Catalunya per arribar a independitzar-se d’Espanya. Malgrat que Orriols tingui virtuts valuoses, ella i Aliança Catalana fan servir la mateixa excusa de fons de sempre i de tothom, la més atàvica de les nostres excuses: hi ha un problema a Catalunya que és més gros que l’ocupació espanyola.
La morterada de temps, orgull, fortalesa i paraules que ha dedicat Orriols a intentar salvar els catalans dels musulmans, tant de bo l’hagués dedicada, només, a intentar salvar-nos d’Espanya i de les elits catalanes que hi col·laboren. Sense els musulmans a la boca, les virtuts d’Orriols haurien estat molt més perilloses. És veritat que en aquest cas el sistema no l’hauria ajudat catapultant-la a la fama, però, per contra, hauria pogut optar al suport de molta més gent. I hauria pogut envoltar-se de persones menys obscures i més ben preparades. I els altres partits no se n’haurien pogut protegir amb cordons sanitaris ni amb ridícules exhibicions de virtut. No ha estat així i la plaça que hauria pogut ocupar Orriols continua vacant. De moment, a la vista només hi ha projectes polítics amb missions més importants que la d’evitar la substitució castellana. Una missió que pot ser la conservació d’un espai polític, o l’anticapitalisme, o el feminisme, o la inclusivitat o l’expulsió de musulmans o una combinació. Triï vostè de quin mal hem de salvar el món abans de poder focalitzar-nos en l’únic enemic que fa segles que està obsedit en liquidar-nos.
